Opressió

"A garment that squeezes the testicles makes a man
think differently." (Umberto Eco)

Hi ha una característica de l'espècie humana que la diferencia de la resta d'animals. No estem parlant pas de la intel·ligència (no està prou clar si el comportament de dofins, balenes i ximpanzés pot qualificar-se d'intel·ligent o no), ni tampoc de la parla (sembla clar que algunes espècies han desenvolupat mecanismes de comunicació extremadament complexos), sinó del fet que els humans cobrim el nostre cos amb peces de roba per, en principi, protegir-nos del fred.

Fa un temps vaig llegir un article d'Umberto Eco, titulat "Lumbar Thought", on explicava que havia descobert tot un món de noves sensacions quan va comprar-se uns pantalons texans. Els pantalons de tall jeans, degut a la forma que tenen, oprimeixen els testicles més que no pas uns pantalons de pinces o uns "xinos". Sempre ens referim a uns pantalons texans de la talla correcta i de tall habitual, no pas aquells engendros amples que darrerament s'han posat lamentablement de moda. L'opressió genital produïda pels texans va resultar reveladora per a Eco, ja que va suposar un desplaçament cap enfora dels seus pensaments.

Per a la gent de la seva professió, explica Eco, resulta normal caminar pel carrer pensant en moltes coses: l'article que s'ha d'escriure, la classe que s'ha de donar, la relació entre l'U i el Ningú, si hi haurà vida a Mart, la paradoxa d'Epimènides... En aquest context això s'anomena vida interior. Tanmateix, amb els seus nous jeans la seva vida va esdevenir absolutament exterior: pensava en la relació entre ell i els seus pantalons, entre els seus pantalons i ell i la societat en la qual vivien tots plegats.

El fet important és que els texans no només oprimeixen els testicles, sinó que també els deixen en una posició preeminent, molt propera a l'exterior, a la vista de tothom, reivindicant la seva presència. Quan un home porta texans està exposant la part més important de la seva virilitat a tothom, i això fa que estigui molt més pendent de la seva imatge exterior. En conseqüència, la seva personalitat s'orienta més cap enfora del que ho faria, per exemple, amb uns pantalons amples. D'aquesta manera, dur uns pantalons axorats ens projecta cap a l'exterior, estem manifestant a crits, de forma inconscient, que el nostre lema és "Ole mis huevos".

El mateix que per als genitals pot dir-se (potser en menor mesura) del coll, l'esquena, el cap, els peus. Quan l'espècie humana va aprendre a caminar amb sabates va orientar el seu pensament de forma diferent de la que hagués adoptat en cas d'anar amb els peus nus. Així doncs, fins a quin punt la forma com vestim ha condicionat el que ara som? Resulta trist, especialment per als filòsofs, pensar que l'Esperit s'origina a partir d'unes bases tan trivials.

La forma com vestim, doncs, ens condiciona com a societat, però això també és cert per a l'individu concret. La forma com vesteix una persona pot influir en el seu estat d'ànim, en la relació d'aquesta persona amb el món que l'envolta, i en la forma com aquesta persona viu la seva vida. Quin és si no el motiu pel qual ens gastem diners per "anar a la moda"? És només l'estètica el que fa que deixem de posar-nos peces de roba que encara poden ser utilitzades, només perquè fa dos anys que les tenim?

Hi ha molt més que tot això. Si partim de la base que la nostra societat està molt orientada cap a les imatges, que la vista és el sentit dominant, podem entendre la importància que es dóna a l'estètica. I si partim de la base que la nostra vida és una constant lluita pel poder, a tots els nivells i a totes les escales, (i aquells que neguen aquest fet en són, precisament, els perdedors), podem afirmar que la roba és una arma inicial, quelcom que ens permet entrar en combat des d'una posició favorable. Els possibles punts que podem guanyar d'entrada són molt importants per al desenvolupament posterior de la lluita. I la roba que portem pot fer-nos sentir superiors, en cert sentit, als nostres adversaris, atorgant-nos d'aquesta manera un important avantatge tàctic.

Aquest fet no és casual. Una de les formes com es mostra l'organització jeràrquica d'una societat és la roba. Mirem, per exemple, els diferents uniformes que pot dur un militar segons el rang que ocupa a l'exèrcit. Les estrelles que porten els oficials, els diferents guarniments indicatius del seu rang, tot s'orienta a recordar permanentment la jerarquia de forma subliminal. I a un altre nivell, això també explica el poder d'una simple corbata. La mateixa idea, explicada per la mateixa persona de la mateixa forma ens resulta molt més convincent si aquesta persona porta corbata. Perquè quan un duu corbata li és més fàcil sentir confiança en ell mateix i en les seves possibilitats, i aquesta autoconfiança és la base per afrontar la seva relació amb la societat.
Perquè quan un duu corbata li és més fàcil adoptar com a lema la frase "Sóc el puto amo".

Toni Palau
Barcelona, 9 de gener de 2001