La raó de ser del Racó de l'Ideòleg

El Racó de l'Ideòleg va néixer sota els auspicis de la web "Hall of Farce", que em sembla que encara està on-line, encara que abandonada des de fa molts anys. Una de les seccions, que es va crear per la meva insistència, va ser el Racó de l'Ideòleg, un lloc on periòdicament s'hi escrivien articles que intentaven donar una visió, normalment molt personal, sobre el món i la vida en general, i sobre les relacions humanes en particular.

Des de sempre m'ha agradat escriure, i suposo que aquesta "vocació" s'ha vist una mica frustrada pel fet que, tot i que les feines on he anat treballant sempre han requerit una bona dosi de comunicació escrita, aquesta ha estat sempre en idiomes estrangers, normalment en anglès. I, és clar, no és el mateix...

Aquí hi ha amagat un somni que sempre he tingut, i que mantinc, que és dedicar-me només a seure en un cafè, en una terrassa, i observar el que passa al meu voltant, i escriure-ho. I plantejar-me els perquès de les coses, dels fets, i desenvolupar teories, de vegades força extravagants!, per explicar-ho.

També a això hi ha ajudat una etapa de la meva vida en la qual escrivia molts mails, de vegades més d'un al dia, amb un bon amic meu. No recordo ben bé quin era el tema que ho emmarcava, però ell em va dir que Flaubert, l'escriptor, es dedicava a això, a seure i observar i escriure. I que deia coses com que d'una merda pudent només en poden sortir mosques verdes i pudorentes. No sé fins a quin punt és certa aquesta història, però em va fascinar poderosament, i em va influir a convertir-me en una mena de "Flaubertoni", que escrivia sobre alò que m'envoltava.

El Racó de l'Ideòleg va néixer com un intent de realització d'aquest somni. I intentaré lluitar contra l'enorme inèrcia en contra que tenen aquest tipus de webs, i mantenir-la mínimament activa. Això significa que sempre que tingui quelcom que explicar, ho explicaré aquí, en un article.

Benvinguts de nou al Racó de l'Ideòleg!

Toni Palau
18 de març de 2005

Primer post

Aquesta és la segona entrega del Racó de l'Ideòleg, començat a http://www.farce.uni.cc anys ençà... Hi he inclòs, de moment, tots els articles que van aparèixer allà entre els 2000 i el 2001. Segurament hi aniré afegint nous articles. Tres anys són massa anys sense publicar ideologia, i em sembla que el món en necessita... ;)

Opressió

"A garment that squeezes the testicles makes a man
think differently." (Umberto Eco)

Hi ha una característica de l'espècie humana que la diferencia de la resta d'animals. No estem parlant pas de la intel·ligència (no està prou clar si el comportament de dofins, balenes i ximpanzés pot qualificar-se d'intel·ligent o no), ni tampoc de la parla (sembla clar que algunes espècies han desenvolupat mecanismes de comunicació extremadament complexos), sinó del fet que els humans cobrim el nostre cos amb peces de roba per, en principi, protegir-nos del fred.

Fa un temps vaig llegir un article d'Umberto Eco, titulat "Lumbar Thought", on explicava que havia descobert tot un món de noves sensacions quan va comprar-se uns pantalons texans. Els pantalons de tall jeans, degut a la forma que tenen, oprimeixen els testicles més que no pas uns pantalons de pinces o uns "xinos". Sempre ens referim a uns pantalons texans de la talla correcta i de tall habitual, no pas aquells engendros amples que darrerament s'han posat lamentablement de moda. L'opressió genital produïda pels texans va resultar reveladora per a Eco, ja que va suposar un desplaçament cap enfora dels seus pensaments.

Per a la gent de la seva professió, explica Eco, resulta normal caminar pel carrer pensant en moltes coses: l'article que s'ha d'escriure, la classe que s'ha de donar, la relació entre l'U i el Ningú, si hi haurà vida a Mart, la paradoxa d'Epimènides... En aquest context això s'anomena vida interior. Tanmateix, amb els seus nous jeans la seva vida va esdevenir absolutament exterior: pensava en la relació entre ell i els seus pantalons, entre els seus pantalons i ell i la societat en la qual vivien tots plegats.

El fet important és que els texans no només oprimeixen els testicles, sinó que també els deixen en una posició preeminent, molt propera a l'exterior, a la vista de tothom, reivindicant la seva presència. Quan un home porta texans està exposant la part més important de la seva virilitat a tothom, i això fa que estigui molt més pendent de la seva imatge exterior. En conseqüència, la seva personalitat s'orienta més cap enfora del que ho faria, per exemple, amb uns pantalons amples. D'aquesta manera, dur uns pantalons axorats ens projecta cap a l'exterior, estem manifestant a crits, de forma inconscient, que el nostre lema és "Ole mis huevos".

El mateix que per als genitals pot dir-se (potser en menor mesura) del coll, l'esquena, el cap, els peus. Quan l'espècie humana va aprendre a caminar amb sabates va orientar el seu pensament de forma diferent de la que hagués adoptat en cas d'anar amb els peus nus. Així doncs, fins a quin punt la forma com vestim ha condicionat el que ara som? Resulta trist, especialment per als filòsofs, pensar que l'Esperit s'origina a partir d'unes bases tan trivials.

La forma com vestim, doncs, ens condiciona com a societat, però això també és cert per a l'individu concret. La forma com vesteix una persona pot influir en el seu estat d'ànim, en la relació d'aquesta persona amb el món que l'envolta, i en la forma com aquesta persona viu la seva vida. Quin és si no el motiu pel qual ens gastem diners per "anar a la moda"? És només l'estètica el que fa que deixem de posar-nos peces de roba que encara poden ser utilitzades, només perquè fa dos anys que les tenim?

Hi ha molt més que tot això. Si partim de la base que la nostra societat està molt orientada cap a les imatges, que la vista és el sentit dominant, podem entendre la importància que es dóna a l'estètica. I si partim de la base que la nostra vida és una constant lluita pel poder, a tots els nivells i a totes les escales, (i aquells que neguen aquest fet en són, precisament, els perdedors), podem afirmar que la roba és una arma inicial, quelcom que ens permet entrar en combat des d'una posició favorable. Els possibles punts que podem guanyar d'entrada són molt importants per al desenvolupament posterior de la lluita. I la roba que portem pot fer-nos sentir superiors, en cert sentit, als nostres adversaris, atorgant-nos d'aquesta manera un important avantatge tàctic.

Aquest fet no és casual. Una de les formes com es mostra l'organització jeràrquica d'una societat és la roba. Mirem, per exemple, els diferents uniformes que pot dur un militar segons el rang que ocupa a l'exèrcit. Les estrelles que porten els oficials, els diferents guarniments indicatius del seu rang, tot s'orienta a recordar permanentment la jerarquia de forma subliminal. I a un altre nivell, això també explica el poder d'una simple corbata. La mateixa idea, explicada per la mateixa persona de la mateixa forma ens resulta molt més convincent si aquesta persona porta corbata. Perquè quan un duu corbata li és més fàcil sentir confiança en ell mateix i en les seves possibilitats, i aquesta autoconfiança és la base per afrontar la seva relació amb la societat.
Perquè quan un duu corbata li és més fàcil adoptar com a lema la frase "Sóc el puto amo".

Toni Palau
Barcelona, 9 de gener de 2001

L'Amor

(based on my pastelorras songs and slightly influenced by some lyrics from os Amigos Invisibles)

"Amor és... volar, volar, volar... còrrer, còrrer, còrrer... és una espiadimonis, doncs, després d'estar allà dalt ben amunt, deixar-se caure així TAZ!"
(Toni "Amores" Romorolo, Los Amigos Invisibles)

Per què escriure un article que pot ser tan polèmic? Doncs per això, per crear polèmica!, però també com a resposta contundent als comentaris i la línia de pensament d'un dels membres de la sala en referència a aquest tema, conversa que va acabar amb la conclusió, per part d'aquesta persona, que l'amor no existeix i que 2 persones mai no s'enamoren l'una de l'altre sinó que, en el millor dels casos, es toleren!

Jo, com era d'esperar, no estic d'acord ni de bon tros amb aquesta opinió, i he considerat del tot necessari exposar els meus pensaments en aquesta web per tal de ser difosos i comentats pel reduït, però sel·lecte, grup de persones que ens congreguem en torn aquesta web.

El títol d'aquest article és "L'Amor", però què s'enten per Amor? Intentar definir l'Amor seria massa complicat i no sóc ningú per fer-ho, per sort he trobat les sàbies paraules d'un cantant veneçolà dels anys 70 qui, si més no, ens fa una molt completa reflexió sobre el que és l'Amor.

"Què és l'amor?, és a la sang, és només una forma de vida. Què és l'amor?, ho és tot, és quelcom que no es pot amagar. Què és l'amor?, és la forma com em mires als ulls?. Què és l'amor?, les coses que fas que emprenen per sorpresa.

Amor és estimar-te, amor és que t'importi, amor són dos persones amb quelcom per compartir. "Amor" pels Espanyols, "Amour" pels Francesos, amor en qualsevol llengua vol dir sempre el mateix.

Què és l'amor?, és l'alegria de tenir-te a prop?. Què és l'amor?, és la forma com m'aixeques quan estic enfonsat?. Què és l'amor?, és un somni sense el qual ningú no pot estar?. Què és l'amor?, és a les paraules que estic cantant.

Què és l'amor?, "la no Brasil se fala da curtir". Què és l'amor?, "dir en Francais ma petit cherie". Què és l'amor?, "Es la emoción que despiertas en mi". Què és l'amor? Arreu del mon, tothom sap el que voldir."
(Jorge Spiteri)

Si, de fet l'amor no és més que una sensació, un sentiment quelcom més aviat indefinible que és autosuficient per fer-te saber que és present, i que el sents! L'amor no és un concepte, ni una sensació predefinida. L'amor és personal i intransferible i, com moltes altres coses, és diferent per cada persona que el viu.

L'amor és també un joc, un joc de tendresa i picaresca. Un joc on tot val sempre i quan ens mantinguem fidels a les seves 3 bases: ser sincer, estimar i tenir/donar tota la confiança.

"Tu ets la flor que porto tatuada al meu cor, ja són les 3 i no se
que més fer. Fer l'amor no te limitació... no, no, no.

Teu és el sol, "mamita línda!", i saps que jo sóc el teu servidor,
dormida estàs sempre que jo provo d'intentar..."
(Los Amigos Invisibles)

No és pas fàcil i de vegades les petites friccions amb algun d'aquests elements potencia les noves fisures amb un altre de forma que l'absurditat més gran pot acabar convertint-se en el problema més gran. De vegades els problemes com la manca de llocs on simplement estar, descansar i xerrar sense necessitat de res més en concret ja són un factor important per treure ganes. El fet de no parlar obertament i complerta sobre els sentiments, les intencions i els desitgos vers l'altra persona i deixar-ho més aviat al destí o al temps també pot ser molt problemàtic. De vegades la mateixa distància a la qual es troben aquests "enamorats" pot representar un handicap que, com els anteriors, és absurd i del tot aliè a l'amor, però, per desgràcia, prou per fer perillar una relació. L'important és no perdre el nord i somiar en un possible demà, que, amb una mica de sort, acabarà arribant...

"Amor, si fossis aquí, no vulguessis dormir, no vulguessis sortir.
Amor, si poguessis volar no hauria de somiar amb tornar-te a besar.

No se com fer-te creure el que sento si no ets amb mi.
Potser, si fossis aquí, em podries fer sentir tant plaer. Amor, si fossis
aquí, si fossis aquí, si fossis aquí..."
(Los Amigos Invisibles)

L'amor ve i se'n va. L'amor arriba i roman present de forma més o menys notòria i són els aconteixements els que ens fan adonar de la intensitat o veracitat d'aquesta presència. És bàsic tenir clar que és el que sentim nosaltres per tal de saber del cert què és el que volem de l'altra persona. Per desgràcia, cadascú té un cervell independent i no podem influïr sobre els pensaments ni els desitjos de l'altra persona i moltes vegades descobrirem que no és recíproc... però el que mai no s'ha de fer és deixar de dir clarament el que se sent ni donar per perduda o absurda una relació o possible relació fins que l'altra persona així ens ho faci entendre. Si no pot ser, no pot ser!, i no hem d'insistir més enllà, peròmentre volem i no rebem el "no" hem de fer el que calgui...

"Què he de fer per aconseguir que m'estimis?. Què he de fer
per aconseguir que t'importi?. Què faig quan m'arriba el llampec i em desperto per veure
que tu no hi ets.

Què faig per aconseguir que em desitgis?. Què he de fer per ser
escoltat?. Què dic quan tot s'ha acabat i ho sento semblen ser les paraules més
dificils.

És trist, molt trist, és una situació trista, trista. I
s'està fent més i més absurda. És trist, molt trist, per què no ho
parlem? Ah! crec que ho sento semblen ser les paraules més
tristes."
(Elton John & Bernie Taupin)

L'amor és la cosa més completa i meravellosa que existeix, la qual cosa el fa molt perillós en cas que no ens sigui favorable, però mai no hem de tenir-li por ni hem de deixar d'intentar-ho ni de creure-hi per por a les conseqüències. L'amor "favorable" és el que li acaba de donar sentit a la vida, el que ens fa adonar-nos que ens agrada el que fem i que volem fer més coses, el que ens fa pensar en el demà sempre amb ganes de fer coses noves i inclús de planificar-les. L'amor és un arma que quan es té s'és invencible, però és un arma de protecció i no serveix per atacar. Quan tenim amor no ens poden fer mal, res no ens pot enfonsar i ningú no pot fer res per amargar-nos la vida, perque ja tenim qui ens demostri dia a dia, moment a moment, que som la persona més important del món, la més maca, la més intel·ligent i la més perfecta... una persona que no dubtarà en donar-nos "carinyo" i fer-nos saber, sense necessitat de paraules, que la seva vida sense nosaltres no te ni punt de comparació a la vida en absèncianostra!

"Te'l dedicaré, vida meva. El que passa és el següent, amb petó
elèctric i tot, així: "smuack", "pzzzzz", perquè això et posarà a vibrar.
És la música que vibra en la emoció mateixa de l'amor. Em mata! em
mata! què bó que és l'amor! visca l'amor!"
(Los Amigos Invisibles)

El meu somni, i suposo que el de qualsevol, és que algun dia algú (en el meu cas una persona de sexe femení) ens digui quelcom semblant a...

"No se que és el que em fa estimar-te tant. Només
se que mai no et vull deixar anar, perque tu has encés alguna cosa, que no ho
veus? Des de que ens vam coneixer m'has tingut agafada. Resulta que és
cert, només vull ser amb tu.

No importa on vas ni el que fas. Vull passar cada moment del
dia amb tu. Mira el que ha passat només amb un petó. Mai no hauria
pensat que jo podria enamorar-me així. És boig, però és cert, només vull
ser amb tu.

Et vas aturar i em vas somriure, i em vas preguntar si volia ballar.
Vaig caure als teus braços i no vaig deixar passar l'oportunitat.
Ara, escolta'm be carinyo...

Només vull ser al teu costat a tot arreu. Sempre i quan siguem
junts res no m'importa, perque tu has encés alguna cosa, que no ho veus? Des de
que ens vam coneixer m'has tingut agafada. Resulta que és cert, només vull
ser amb tu."
(Mike Hawker & Ivor Raymond)

...i que m'ho digui de tot cor...

Però no s'ha de pressionar massa ni s'han de donar els fets per segur. És molt important tenir present la següent frase: "Temps al temps!". I és que les coses no han de ser més importants del que realment són ni s'han d'avançar pensaments o sentiments que ja arribaran amb el temps. L'amor té graus que es van adquirint de forma natural amb el pas del temps i és només aquest, i no una data o un moment, el que atorga aquests graus. No hem de voler adelantar-nos-hi. Les dates són maques com a record i referència d'esdeveniments passats i són importants de tenir, però el temps i l'amor estan per sobre. No s'ha d'intentar anar més enllà més ràpidament perque podemacabar ofegant la relació.

"Ahir vaig sortir amb un jerro de la meva mare i vaig agafar una preciosa
papallona. Avui quan m'he llevat he mirat el meu animalet i s'havia
marcit, no li quedaven més suspirs al seu pit.

Ho sento pel que he fet, he fet
el que el meu cos em demanava, no era la meva intenció fer-te cap mal!
Cada cop que aconsegueixo el que penso que vull, se m'escapa i, oh!, se
m'escapa...

T'oloro a les meves mans durant dies, és impossible rentar-me i treure'n
l'escència. Sóc un gos i tu una puta! Suposo que ets tan real com
jo, potser podré viure amb això per excitar la meva vida de fantasia perseguint
papallones.

Et vaig dir que tornaria quan el pitroig construís el seu niu... però
mai no tornaré...

Ho sento, ho sento, ho sento."
(Weezer)

Però tant important com és entendre que cal donar-li temps al temps, és imprescindible saber que hi ha un temps per cada cosa i que les coses esdevenen en un moment determinat i és només en aquest moment quan hem de reaccionar. Segurament no totes les nostres "accions" vers les persones a qui hem estimat o estimem hagin estat iguals, i probablement tampoc no ho hauràn estat les nostres reaccions, però és aquest conjunt d'acció/reacció en un instant donat el
que realment importa. Tots ens equivoquem, i ho continuarem fent, però també aprenem dels nostres errors. Els errors els podem pagar molt cars i això ens pot fer aprendre a no cometre'ls amb properes persones i això pot no semblar just vers la primera persona, però segurament
si aquesta persona (qui segur també n'ha comés de propis) l'hagués entés com a tal tampoc no el tornaria a patir i encara reforçaria més la relació. La conclusió d'aquest punt és que la persona "perfecta" pot no ser la persona per tu, perquè si no heu sabut trobar una sol·lució comú a un fet
teu i la teva opinió sobre aquest és que potser hi ha quelcom teu que, per difícil que sembli de veure, no encaixava, encara que aquest fet sigui únic i irrepetible en el temps...tant perquè has aprés, com perquè has canviat com per d'altres impossibilitats. Així doncs s'ha de saber acceptar i deixar anar a temps... l'orgull no val per res però mai no s'ha de perdre la dignitat.

"En veure el teu cos lentament em venen desitjos d'acariciar-lo,
acariciar-lo, acariciar-lo fins marejar-me. Aquest somriure i la teva
cintura em perturben i aquesta crida a la consciència em tortura. Però tu
mai no em vas voler quan era sol i ara vens i t'informo que aquest cop... has
fet tard! Però, carinyo meu, aquesta història la conec, tu ets bella i ho
tens tot, però amor... has fet tard!

Des de fa temps que escurces la distància, entre la teva boca i
la teva galta ja no hi ha tant. Jo ja crec que el teu carinyo és una
altra cosa, amb la meva butxaca t'estàs tornant boja. Però tu mai no em vas voler
quan era sol i ara vens i t'informo que aquest cop... has fet tard! Però,
carinyo meu, aquesta història la conec, tu ets bella i jo soc tonto, però
amor... has fet tard!

Has fet tard! Has fet tard!, amor meu. Has fet tard!

En veure el teu cos lentament em venen desitjos d'acariciar-lo,
acariciar-lo, acariciar-lo fins babejar-me. Aquest somriure i la teva
cintura em perturben i aquesta crida a la consciència em tortura. Però tu
mai no em vas voler quan era sol i ara vens i t'informo que aquest cop... has
fet tard! Però, carinyo meu, aquesta història la conec, tu ets bella i jo
soc tonto, però amor... has fet tard!"
(Los Amigos Invisibles)

Si has arribat fins aquí i has sabut/volgut entendre el que jo volia reflexar en aquest article llavors segur que et mors de ganes de tenir algú a qui realment estimar, i si ja el tens sentiràs un irremediable desitg de trobar-lo per fer-li una abraçada i un petó que tardarà molt en oblidar..., i si l'hasperdut, no et deprimeixis, hi ha la opció de "Temps al temps"...

Daniel Caldentey Ysern
17 de desembre del 2000

Depredadors: Una puntualització

En el tema de la hipnotització de les serps, fer una puntualització.

Antigament hi havia la creença de que algunes serps (com per exemple la cobra) hipnotitzaven les seves víctimes per tal de després atacar-les i tot seguit menjar-se-les.

La veritat és que les serps no veuen realment a les seves víctimes (de fet es regeixen per l'olfacte, el qual el tenen a la llengua, recordem que aquest es el motiu pel qual tenen una llengua bifida, i, a més, estan constantment treient-la) a menys que aquestes es moguin. Per tant el fet que les víctimes quedin com a petrificades no és perque estiguin hipnotitzades,sinó que el que intenten es passar desapercebudes.

Aixi doncs, si algú veu una noia totalment quieta i davant seu un tiu que l'està mirant fixament, no te perque ser que la noia estigui hipnotitzada, sinó que potser esta intentant quedar-se totalment quieta esperant que la "serp" que te davant estigui tant borratxa que no la vegi (a no ser que es mogui).

Xavier Masferrer
Barcelona, 14 de desembre de 2000

Depredadors

"Tenemos que considerar, pues, que durante millones de años nuestros antepasados varones fueron nómadas que lanzaban piedras contra las palomas, corrían tras las crías de antílope y las derribaban a fuerza de músculos, o formaban una sola línea de cazadores que gritando y corriendo trataban de espantar una manada de jabalíes verrugosos" (Carl Sagan)

El fet que l'home hagi arribat fins al punt on es troba actualment no és casual. Milions d'anys d'evolució han anat donant forma al que som avui en dia. De totes maneres, aquest article pretén fer-nos adonar que, en realitat, no hi ha tanta distància entre els humans i els animals.

L'espècie humana va aparèixer a la Terra cap a principis de l'Era Quaternària. Dos fets claus, evolutivament parlant, van ser determinants en el posterior èxit dels humans. En primer lloc, l'oposició del polze a la resta dels dits que va tenir lloc en alguns primats. Les extremitats anteriors van adquirir noves utilitats impensables per a la gran majoria de mamífers, com per exemple la possibilitat d'agafar objectes, de manipular-los i, sobretot, de donar forma a objectes per donar-los alguna utilitat, fent-los servir com a extensions del propi cos. En segon lloc, més important encara, l'adopció de la postura erecta i la capacitat de mantenir l'equilibri i caminar sobre les dues extremitats posteriors va deixar lliures les anteriors per potenciar molt més els avantatges de l'oposició del polze.

Sembla que alguns primats, impulsats per l'escassetat d'aliments, van començar a abandonar els arbres, poc a poc, per baixar al terra. Al principi caminaven sobre les quatre potes, però la necessitat de vigilar en tot moment la presència de depredadors amagats entre l'herba alta els va fer desenvolupar la capacitat de mantenir-se en equilibri sobre les extremitats posteriors. Aquells primats van acabar per establir-se definitivament sobre el terra, abandonant totalment els arbres. Aquest fet va determinar, entre altres coses, la pèrdua de la cua, de la qual l'esquelet humà actual només conserva el final de la columna vertebral com a testimoni del nostre passat arborícola.

Tanmateix, els protohumans no tenien cap arma natural, no estaven dotats ni de poderosos ullals, ni de protecció òsea, ni d'una gran fortalesa física. Així doncs, quin va ser el factor que va permetre el triomf d'aquesta espècie, inicialment tan dèbil i amb tan poques possibilitats d'imposar-se?

Podem assenyalar dos factors d'importància cabdal en aquest triomf, l'un conseqüència de l'altre. Primer, els protohumans van començar a mostrar signes d'intel.ligència. A més de la fabricació i utilització d'eines, que ja pot considerar-se una primera mostra d'intel.ligència, poc a poc van anar comprenent el món que els envoltava, i es van formular els primers raonaments, extremadament simples al principi, però ja fora de l'abast de la resta de mamífers. Com a conseqüència d'aquestes primeres mostres d'intel.ligència, es van començar a desenvolupar les primeres actituds socials, és a dir, els protohumans van veure clar que si no s'unien en petits grups, es posava en greu perill la seva supervivència.

A partir d'aquest punt l'espècie humana va evolucionar, però aquesta evolució va tenir lloc amb no pocs esforços i sofriments. Els nostres avantpassats van passar milions d'anys caçant per sobreviure, i això va convertir-nos en una de les espècies mès temibles d'entre els depredadors. La intel.ligència i l'organització social de l'home va permetre que ens enfrontéssim amb èxit a enemics formidables com ara l'ós de les cavernes o el tigre de dents de sabre.

Els nostres gens porten escrita tota aquesta informació, tota l'experiència que van adquirir els nostres avantpassats està continguda en el DNA de totes les cèl.lules del nostre cos. I aquest no és un fet trivial que es pugui passar per alt així com així. Aquesta informació genètica explica moltes de les actituds que podem observar avui en dia en els humans.

Centrem-nos en els humans del sexe masculí. Sembla clar que, de tots els humans, aquests són els menys evolucionats. Està fora de tot dubte que els homes estan dos o tres estadis evolutius per darrera de les dones. Només cal pensar en les respectives estratègies reproductores, des d'un punt de vista purament fisiològic. La dona produeix una sola cèl.lula reproductora cada 28 dies. L'home produeix milions d'espermatozoides al dia, i la tàctica consisteix en assegurar-se de la fecundació de l'únic òvul de la dona mitjançant un atac per força bruta. I, tot i això, no sempre es produeix la fecundació, malgrat els milions d'espermatozoides alliberats en una sola ejaculació. Quina gran estratègia!

Els homes, doncs, estan més a prop dels avantpassats que havien de caçar per sobreviure, i això es fa evident, sobretot, els divendres o dissabtes a la nit, quan l'excés d'alcohol, de testosterona o de necessitat, fa aparèixer tota la informació oculta en el nostre codi genètic. És realment senzill que l'home perdi la màscara de sociabilitat que l'educació que ha rebut durant els seus pocs anys de vida li hagi imposat, i que es deixi portar per uns impulsos que els seus avantpassats han gravat durant milions d'anys al nucli de les seves cèl.lules.

Així, doncs, posem-nos en situació: Estem enmig de la sabana africana, una gasela solitària, o potser un petit grup de gaseles que, nerviosament, intenten detectar els depredadors abans que ells les vegin a elles. Farem a continuació una breu discussió dels diferents tipus de depredadors que poden atacar-les, centrant-nos en les respectives tècniques d'atac. Finalment, intentarem establir analogies amb l'espècie humana.

En primer lloc, tenim els cànids. Dins d'aquesta gran família hi ha, principalment, els gossos i els llops. Situats en el context de la sabana africana, considerarem els licaons. Aquests cànids sempre ataquen en grup, amb una jerarquia bastant marcada. Una taca de color blanc al final de la cua els permet mantenir l'organització de l'atac. No són molt hàbils en el camuflatge, sino que confien en la seva superioritat numèrica, ja que sempre se centren sobre una sola presa, a la qual envolten. Aquests animals només tenen força moral quan estan dins d'un grup; en solitari són incapaços d'atacar. De tots són conegudes les tristes actuacions d'alguns grups de tios que, donant-se valor els uns als altres, envolten una noia (de vegades un grup d'elles, però és bastant més rar) i intenten fer-se els "simpàtics".

Un altre grup bastant nombrós és el dels carronyers. D'entre les espècies carronyeres tots coneixem els voltors, els coiots i les hienes. Totes aquestes espècies actuen en grups, però l'actitud és marcadament individualista. El grup no serveix per donar-se valor sinó per protegir-se de possibles atacs. Aquests animals apareixen sempre al darrera d'un gran depredador, com ara un lleó o una àliga, i esperen pacientment que aquest acabi amb la presa per quedar-se'n les restes, encara que sovint es contenten amb restes no recents de l'atac d'un predador. Alguns carronyers arriben a atacar preses vives, però això només passa en èpoques de gran escassetat. Entre les diferents espècies carronyeres tenen llocs terribles disputes per l'ordre en l'aprofitament de les restes. També coneixem tots, lamentablement, algun exemple de tios que apareixen al costat de les noies en els moments de màxima debilitat d'aquestes, sigui per algun desengany amorós previ (voltors), sigui per l'excés d'alcohol (hienes i coiots). Totalment menyspreable l'actitud d'aquests individus, que fan créixer la ja de per si gran (i injustificada) mala fama dels homes. Els carronyers fan la seva aparició a altes hores de la nit, normalment a partir de les 3 o les 4 de la matinada, quan els grans depredadors ja han actuat i triomfat.

A continuació centrem-nos en els fèlids, entre els quals podem mencionar els lleons, els tigres i les panteres. Centrant-nos en el context africà, considerarem el lleopard. Aquests animals es distingeixen per atacar sempre en solitari, amb una depuradíssima tècnica a la qual val la pena
dedicar unes línies. La gasela aixeca el cap, nerviosa. Ha sentit un soroll, però mira pertot i no veu res. Finalment, baixa el cap i continua menjant. El lleopard està allà mateix, a menys de vuit
metres, però el seu pelatge el camufla perfectament entre l'herba alta. Ha albirat i seleccionat la seva presa des de molt lluny, i s'hi ha anat acostant de forma lenta i cautelosa, sense fer gens de soroll. La gasela sap que passa quelcom, però no s'adona de res. Els segons es fan eterns mentre el lleopard es mou amb precisió mil.limètrica, guanyant posicions. Sis metres, cinc metres. A l'últim moment, quan ja no pot seguir amagant-se, salta impulsat per les seves poderoses potes posteriors cap a la presa, i es llença en una cursa que, normalment, acaba sent fatalment curta per a la presa. Els atacs felins no són gaire freqüents en l'espècie humana. Consisteixen en fer un acostament lent i sigilós a la noia, sense que ella s'adoni de les nostres veritables intencions fins que sigui massa tard. I un cop es llença l'atac final, la noia està encara en un estat de desconcert que garanteix, com a mínim, una alta puntuació. No és fàcil, i no hi ha gaires tios capaços d'utilitzar aquestes tècniques amb elegància. Perquè aquesta és una de les característiques més destacades dels felins: són animals eminentment bells i elegants. No estem parlant, doncs, d'un joc d'aficionats.

En la mateixa línia hi ha els ofidis, d'entre els quals destacarem les cobres i les pitons. Són dues
espècies que, tot i pertànyer a la mateixa família, utilitzen tècniques radicalment oposades. Les cobres utilitzen la hipnosi. És prou coneguda la capacitat d'algunes serps de capturar la mirada de les seves preses i deixar-les en un estat de paràlisi que acaba fatalment quan finalment ataquen amb el seu verí. Aquest atac és realment escàs entre els humans, ja que requereixen una mirada especialment intensa, penetrant i pertorbadora. Consisteix en atrapar la mirada d'una noia des de certa distància, i veure quina és la seva reacció. Si realment el depredador en
qüestió domina l'atac per hipnosi, gairebé no li caldrà fer res més, només aproximar-se lentament a la presa i, instants abans de l'atac final, fer un petit somriure encantador. És un dels pocs atacs que no requereixen dir ni un sol mot. Les pitons, d'altra banda, a l'igual que les boes, utilitzen la tècnica de la constricció, consistent en matar les seves preses per ofec, envoltant-les amb el seu cos i oprimint-les fins a la mort. Aquest atac és tristament bastant més freqüent en l'espècie humana i, al contrari que l'anterior, gens digne d'admiració. La víctima d'aquest tipus d'atac és literalment ofegada, o agobiada, pel seu atacant. Aquesta tècnica també rep el nom de tàctica martell, perquè sol anar acompanyada d'una gran insistència per part de l'atacant.

Finalment, tenim les aus rapinyaires, d'entre les que destaquen sense discussió les àligues. La tècnica d'aquests animals és una de les més elegants i efectives del món animal. Dominen a la perfecció el vol, i estan dotades d'uns sentits extremadament sensibles a les més petites variacions en el món exterior. Així, una àliga que vola a dos mil metres d'alçada veu perfectament un conill que està aturat enmig del camp en un punt situat a més de tres quilòmetres de la seva vertical. Aquesta agudesa visual es combina amb una precisió mortífera en l'aproximació a la presa. L'àliga inicia el seu descens quan la seva presa encara ni tan sols la pot veure. Va agafant velocitat en la caiguda, però un lleuger moviment d'una sola ploma li permet corregir qualsevol petita desviació de la trajectòria que ha fixat prèviament. El descens està doncs totalment controlat i té lloc enmig del més absolut silenci. La presa només pot veure un punt negre al cel, i en el moment en què potser podria veure quelcom més i s'adona del que està passant, ja és massa tard. Rep l'impacte brutal de les urpes de l'àliga i l'únic que sent és una força desconeguda que l'allunya del terra. Ningú, ni la presa ni els possibles observadors, s'han adonat del que ha ocorregut fins al darrer instant, el de l'atac final. Aquest és, amb tota seguretat, l'atac menys freqüent entre els humans. Ningú s'adona de res, però de sobte la noia ha desaparegut. Tot i que l'atac rapinyaire (la paraula castellana, rapaz, resulta molt més bonica per referir-s'hi) té alguns punts de coincidència amb l'atac felí, se'n diferencia bàsicament per dos fets. En primer lloc, resulta molt més ràpid i efectiu que l'atac felí: si la gasela descobreix el lleopard abans que aquest s'hi hagi acostat prou, és possible que la cursa del felí (animal de gran potència però no gaire resistència) no sigui suficient per atrapar-la; el conill no és conscient del perill fins al mateix moment en què és separat del terra per les urpes de l'àliga. En segon lloc, la resta de gaseles poden adonar-se del que està fent el lleopard, és un element més del seu món; en canvi, l'àliga pertany a un món, l'aire, totalment diferent al de les seves preses, i és això precisament el que li dóna una tremenda efectivitat.

Així que, a partir d'ara, amic lector, quan surtis de festa, o potser no és necessari, observa el teu voltant i tracta de classificar els diferents atacs que vegis. Si ets tio, fuig dels atacs carronyers o en grup, i si aconsegueixes veure en acció un felí, una cobra o una àliga, és millor que et mantinguis en un discret segon pla i inentis aprendre'n. I si ets noia, en cas que rebis un atac cànid, carronyer o martell, vaja, no crec que et sigui massa difícil desfer-te'n. Estigues atenta amb els felins, perquè encara n'hi ha alguns en actiu. I si hi ha una àliga al teu entorn, i t'ha escollit a tu, en fi...

Toni Palau
Barcelona, 29/30 de novembre de 2000

Paradigmes, miralls i evolució

"The reasonable man adapts himself to the world; the unreasonable one persists in trying to adapt the world to himself. Therefore, all progress depends on the unreasonable.'' (G.B.Shaw)

Definir el concepte d'intel.ligència no és una tasca senzilla. Sense pretendre donar-ne una definició metafísica, podriem dir que la intel.ligència és la capacitat de relacionar conceptes. Segurament aquesta definició resulta insatisfactòria en molts aspectes, però sevirà als nostres propòsits.

Si ens centrem en la intel.ligència lateral, que ja ha aparegut prèviament en aquest Racó, podríem definir-la no com un tipus especial d'intel.ligència, sino com un major grau d'aquesta
característica. Així doncs, la intel.ligència lateral permet trobar relacions entre idees o conceptes que, aparentment, estan molt allunyats, sovint passant per connexions que no són evidents a la
major part de la gent.

La ment humana funciona mitjançant paradigmes, o models, és a dir, representacions de la realitat. Podem entendre-ho com un conjunt de relacions causals, de diferents nivells de complicació, que ja sigui l'experiència, ja sigui la intuïció, han mostrat tenir un bon nivell de correlació quan són aplicades al món que ens envolta.

En el meu article de presentació del Racó de l'Ideòleg, defenso un canvi de paradigma, però no demano que ens quedem sense paradigmes. Hi ha una diferència. Penso que el fet que la ment humana funcioni a través de paradigmes no pot suprimir-se a voluntat, ja que forma part indissociable de la naturalesa humana. De l'únic que parlava era de defugir els vells models i crear-ne de nous, però mai de quedar-nos sense models.

El que crec que és el pas important en aquest canvi de paradigma és el procés de creació dels nous models. A això em refereixo quan parlo de descobrir l'ordre subjacent. No parlo d'utilitzar la lateralitat o no per fer-ho. Només parlo de generar nous models. No parlo de trencar amb la pròpia educació ni de trencar amb el món, només demano canviar els vells paradigmes per nous.

I no ha estat la meva educació, ni tampoc cap condicionament extern, el que m'ha fet arribar a aquestes conclusions. Han estat només les experiències viscudes, els referents, i sobretot el fet
d'enfrontar-m'hi amb aquella mirada crítica/analítica a que em referia en l'anterior article, les que m'han fet creure en aquestes idees i defensar-les.

No penso que s'hagi de trencar la visió personal del propi ego per poder evolucionar. Estic d'acord en mantenir la ment oberta a adquirir nous coneixements, però sempre és necessari conèixer-se un mateix per tal de tenir un lloc, un model, on emmarcar aquest nou coneixement. I el procés de trobar-se un mateix, de descobrir la pròpia personalitat, és una feina realment complicada, i que s'ha de dur a terme sol, sense l'ajut ni la influència externa de ningú.

Així, la meva interpretació del símbol del trencament del mirall no és pas negar-se un mateix, sino negar aquella visió d'un mateix que veiem reflectida en els altres, per anar a cercar tot seguit la nostra veritable visió personal, sense influències socials, sense imposicions exteriors.

Toni Palau
Barcelona, 27 de novembre de 2000

Intel·ligència lateral

"Sempre m'ha agradat observar el món que m'envolta, amb una mirada més aviat crítica/analítica, i intentar descobrir quin és l'ordre subjacent, quin és el mecanisme ocult que fa que les coses siguin com se'ns presenten. En cap cas vull imposar les meves teories, i estic absolutament obert a rebre comentaris, crítiques i suggeriments que puguin enriquir-nos a tots. Tan sols pretenc escriure sobre temes que considero interessants i/o divertits, i fer que aquells que ho llegeixin puguin reflexionar sobre allò. "

-Toni Palau, Comunicat i benvinguda oficial

A la nostra societat i a la comunitat científica en general, el fet de la intel·ligència lateral està molt ben vist. I la meva pregunta: és realment intel·ligència?

Per intel·ligència lateraljo entenc aquella que es surt dels marges implícits prefixats. Per exemple, imaginem un problema simple. Tenim dues cordes de 1 metre cadascuna penjades del sostre. Estanallunyades 3 metres des del punt on pengen. Volem lligar-les. Com ho farieu?

Fàcil. Agafant una corda, despenjant-la i lligant-la a l'altra.

Per resoldre-ho ens ha calgut fer servir el que jo anomeno intel·ligència lateral. El problema radica en que implícitament considerem que si les cordes estan penjades del sostre, no es poden despenjar; fer-ho és fer "trampa".

Doncs bé, precisament aquest és el punt crític. Observar el món d'una manera crítica i analítica, o sigui, pensar per un mateix en comptes d'acceptar les realitats imposades externament, o el que és el mateix, aplicar la intel·ligència lateral, és bo?

Sí, diuen ràpidament aquells que es consideren "intel·ligents". Però, de fet, no estàs aplicant igualment un patró, un model que t'han donat? Es un cas de recursivitat. Al buscar la lateralitat, en realitat estàs veient les coses des del punt de vista que t'han ensenyat. O sigui, al trencar els models, no estàs creant en si mateix un model? Estem condemnatsa seguir uns models racionals i predibles de comportament?

No pots trencar amb la teva educació. No pots trencar amb el món. Si ets tolerant, si tens la ment "oberta", només és perque la teva educació, la teva formació com a persona, t'ha condicionat a ser així. Però crec que estàs sent tan ridícul com aquell que no pot veure més enllà de dos pams del seu nas(i no té cap problema visual).

No estem en una mena de culte a la inteligència? En aquest món on hi ha culte al cos i culte als diners, i que són tan criticats, no fem també un culte a la intel·ligència de manera anàloga? Per què no es critica?

Per a ser sempre jove,
per a salvar el món,
trenca el mirall
- Nanao Sakaki, Trenca el mirall

La meva interpretació d'aquest haiku és que per poder ser sempre jove (sempre sense models del món, sense prejudicis, amb ments molt susceptibles de rebre nous coneixements), per poder salvar el món (en el sentit d'impedir que tot degeneri), s'ha de trencar el mirall (la visió personal d'un mateix, o sigui, elconcepte de ego de cada individu).

I... no estem bojos?

Com a comentari final, caldria comentar que aquest document pateix de les mateixes dolències de les que parla. És recursiu.

"Loco, adj.: Afectado por un alto grado de independencia intelectual; que no se adecua a los estándares de pensamiento, diálogo o acción derivados del estudio de ellos mismos."
- Ambrose Bierce, El diccionario del Diablo

Francisco Martínez.

Paral.lelismes entre Realitat i Ficció

"Pika! Pika!" (Pikachu)

Fa un temps vaig sortir de la feina molt agobiat. Eren les vuit del vespre i, sense saber molt bé com, em vaig trobar a mi mateix a una caixa de la Fnac de L'Illa, pagant per una GameBoy Color i pel jocPokémon versió groga (edició especial Pikachu).

Els pokémon, nom que és la forma abreujada de pocket monsters, monstres de butxaca, van néixer al Japó l'any 1995, però no va ser fins l'any passat que van arribar a casa nostra, de la mà de Nintendo, amb tota una bateria de productes dissenyats per crear una moda que ha calat realment fort entre els nens d'entre 8 i 14 anys, bàsicament, però amb algunes excepcions fora d'aquest rang d'edats. Hi ha tot tipus de merchandising pokémon, a més d'una sèrie de dibuixos animats, per donar suport al que és el producte estrella: els videojocs. Hi ha jocs Pokémon per a GameBoy i per a Nintendo 64.

Els pokémon són una mena d'animalons, alguns petits i alguns realment grans, que tenen poders especials i que són entrenats per un entrenador pokémon per lluitar contra d'altres pokémon.
La lluita entre pokémon es resol quan un dels dos contrincants es desmaia (cap pokémon mor mai, només es debiliten). Aquesta lluita és en realitat una lluita entre els seus entrenadors, ja que és la seva responsabilitat controlar i canalitzar els poders del seu pokémon per dur-lo a la victòria. Un pokémon es comunica amb els altres pokémon i amb el seu entrenador pronunciant
només el seu nom, donant-li l'entonació adient a cada situació.

El videojoc de GameBoy converteix el jugador en un entrenador pokémon, l'objectiu del qual és guanyar la Lliga Pokémon per tal de ser proclamat Mestre Pokémon. Per tal d'aconseguir-ho, el jugador ha de visitar una sèrie de ciutats i paratges i anar capturant els pokémon salvatges que vagi trobant pel camí, i entrenar-los tots per tal que tinguin més experiència i puguin enfrontar-se a enemics cada cop més poderosos.

Cada pokémon té un tipus associat. Hi ha pokémon normals, de foc, d'aigua, elèctrics, i així fins a 12 tipus diferents. El tipus d'un pokémon és important a l'hora de combatre ja que determina l'eficàcia dels diferents atacs. Així, per exemple, un pokémon d'aigua és molt efectiu atacant un pokémon de foc, i els atacs d'un pokémon elèctric gairebé no afecten un pokémon de terra. És com el clàssic joc de pedra-paper-tisores però a gran escala.

Cadascun dels pokémon té un número de punts d'experiència, que determina a quin nivell està. A cada combat el pokémon guanya un cert nombre de punts d'experiència, que depèn de qui és i a quin nivell està el seu adversari. Per tal d'anar guanyant les successives etapes intermèdies abans d'aconseguir arribar a mestre pokémon, el jugador haurà d'entrenar els seus pokémon per tal de fer-los més forts i que adquireixinmés experiència.

Traslladant la ficció del joc Pokémon a la vida real, s'observen interessants paral.lelismes. L'objectiu de l'entrenador pokémon és aconseguir que els seus pokémon tinguin el màxim número possible de punts d'experiència. No resulta convenient tenir un sol pokémon molt fort, sinó que és preferible tenir un conjunt de pokémon amb molts punts d'experiència, a ser possible de tipus diferents. D'aquesta manera ens assegurem prou capacitat de resposta davant d'atacs de pokémon enemics de molt diversos tipus.

De la mateixa manera, si establim una analogia entre els pokémon i les noies, l'objectiu de l'home solter és aconseguir el màxim número possible de "punts" peró en global, és a dir, llençar el màxim número possible de "tejos" no a una sola sino a un conjunt de noies. El que compta al final és la puntuació global, així que també és possible treballar només una sola noia, però això no resulta una bona tàctica per les mateixes raons que no és convenient tenir un sol pokémon amb molts punts.

Sempre s'ha de tendir a una situació d'equilibri entre els tejos que es destinen a un conjunt de noies. El cardinal d'aquest conjunt ja dependrà de la capacitat de cadascú de tirar tejos, però un número correcte podria ser entre 3 i 6 (de fet, el número màxim de pokémon que es poden tenir actius és 6). D'aquesta manera, la capacitat de resposta i l'eficiència dels atacs és màxima.

Quan un sol pokémon s'enduu tots els punts d'experiència, posem per exemple Pikachu a nivell 40, un pokémon elèctric, es corre el perill de trobar un enemic immune als atacs elèctrics, com per exemple Sandslash de nivell 20, pokémon de terra. En aquesta situació és molt probable que Sandslash, tot i ser molt menys experimentat, acabi per debilitar Pikachu. Si l'entrenador no té cap més pokémon a un nivell acceptable, segurament no serà capaç de vèncer Sandslash. En canvi, si tenim en Pikachu amb menys experiència, per exemple nivell 18, però també tenim un pokémon d'aigua al mateix nivell, per exemple Squirtle a nivell 18, no tindrem cap problema en vèncer Sandslash.

Aquest també és el perill inherent a una situació de monopoli en la qual una sola noia s'enduu tots els tejos, ja que provoca la falta d'interès per autoconfiança. Així, la noia que se sap única destinatària dels tejos d'un tio fàcilment perdrà l'interès, ja que sap que sempre serà allà, i es troba en una posició privilegiada. Tanmateix, si el tio en qüestió ataca un conjunt reduït de noies, cap d'elles se sentirà en aquesta posició de superioritat, i resultarà molt més susceptible als tejos que se li tirin, i els valoraràmolt més.

Alguns dels atacs dels pokémon tenen efectes de llarga durada. Per exemple, es pot adormir, congelar, cremar, enverinar o paralitzar un pokémon rival. Quan un pokémon es troba en un d'aquests estats, és molt possible que no pugui respondre als atacs enemics, i a més hi resulta molt més vulnerable. De la mateixa manera, quan s'aconsegueix deixar una noia en un estat de sorpresa, o colpiment, o shock, degut a una actuació inesperada per part del tio, els tejos que rebi enaquell estat puntuaran doble o triple, segons els casos.

Hi ha d'altres subtileses del món pokémon, com ara fer que un cert pokémon sigui sempre el primer en atacar per a que estigui content, o curar-lo immediatament després de rebre un atac de cremada o enverinament, que tenen paral.lelismes evidents en el món real. Aquest tipus d'estratègies, o de tejos, són també extremadament efectives quan són utilitzades amb compte i amb elegància.

Com a conclusió d'aquest article, només comentar que el sotasignant ha aconseguit recentment ser el guanyador de la Lliga Pokémon, i ha capturat a Mewtwo, un dels pokémon més difícilsd'atrapar :-)

Toni Palau
Barcelona, 20 de novembre de 2000

Comunicat i benvinguda inicial

"All great truths begin as blasphemies" (G.B. Shaw)

Vivim en un món canviant. Els paradigmes dels nostres pares ens resulten absurds, i els dels nostres avis ja són autèntiques peces de museu. I tot sembla indicar que aquesta tendència és exponencial, així que, molt probablement, els nostres paradigmes resultaran absurds d'aquí a pocs anys per als nostres germans petits.

L'espècie humana ha mostrat des de sempre una extraordinària capacitat d'adaptació al medi, però potser és ara, en aquesta època, quan hem de demostrar que no només som capaços d'adaptar-nos a condicions climàtiques extremes sino que també podem assimilar aquesta imparable revolució de la qual potser no tothom n'és encara prou conscient.

La selecció natural es basa precisament en aquest fet. Les condicions ambientals canvien, el medi evoluciona, hi ha un conjunt de canvis tant a escala local com global, i tots els organismes han d'adaptar-se a aquest nou medi. Sobreviuran aquells que tinguin la capacitat d'adaptació més gran, aquells que siguin capaços de treure profit de la nova situació. Desapareixeran els que persisteixin en mantenir els seus costums de sempre al nou medi.

Els humans vivim la vida utilitzant representacions de la realitat, o models. Un model es un conjunt de normes, un conjunt d'idees, un conjunt de "veritats", que l'experiència, el coneixement i el temps han provat que tenen un bon nivell de coincidència amb la realitat. La persona actua d'acord amb aquests models, amb l'esperança que els resultats generats seran prou propers a allò que la realitat del moment requereix.

Som espectadors d'excepció d'un canvi en les condicions exteriors, d'un canvi en la realitat que ens envolta. Durant els darrers anys han prevalgut uns certs models, una certa forma d'entendre la vida, la societat i les relacions humanes, i han funcionat prou bé. Però darrerament s'està observant un canvi en la situació, un canvi en la realitat que fa que els models antics vagin perdent validesa poc a poc, i que cada cop es faci més necessària la introducció de nous paradigmes, de noves visions, de noves idees. S'imposa, de fet, un canvi de model. I la selecció natural apunta que aquells que s'adaptin millor i més de pressa a la nova realitat seran els que prosperaran.

Aquest és el primer article, la presentació, de tot un seguit d'idees o teories que no són res més que les meves visions personals sobre un conjunt de temes, expressades amb l'objectiu de generar nous paradigmes aplicables a la realitat. No pretenc donar cap lliçó magistral, i de cap manera estic dient que els meus models siguin més vàlids que cap altre. Només vull intentar cristal.litzar una sèrie d'idees a les quals he anat donant forma al llarg dels anys i de les experiències viscudes. Sempre m'ha agradat observar el món que m'envolta, amb una mirada més aviat crítica/analítica, i intentar descobrir quin és l'ordre subjacent, quin és el mecanisme ocult que fa que les coses siguin com se'ns presenten. En cap cas vull imposar les meves teories, i estic absolutament obert a rebre comentaris, crítiques i suggeriments que puguin enriquir-nos a tots. Tan sols pretenc escriure sobre temes que considero interessants i/o divertits, i fer que aquells que ho llegeixin puguin reflexionar sobre allò.

És possible que algun cop les meves teories i opinions vinguin presentades en un envoltori un tant extremat o radical. No em considero un radical, però crec que de vegades és necessari "atacar" una mica la gent per obtenir una reacció diferent a la indiferència. No pretenc generar indiferència, i per evitar-ho de vegades cal cridar les pròpies opinions a la cara de la gent. Tot i això, intentaré mantenir sempre un to correcte per tal que ningú pugui sentir-se ofès. Tanmateix, demano disculpes anticipades per les possibles reaccions negatives que les meves idees puguin causar, i reitero un cop més la meva total disponibilitat a contrastar-les i a rebre tot tipus d'opinions.

El món que ens envolta està canviant, i els antics models que han funcionat fins ara estan deixant de tenir validesa. Espero que entre tots serem capaços de definir quins són els paràmetres d'aquesta nova situació, i confio que ens hi podrem adaptar prou de pressa com per no perdre una posició privilegiada que, fins ara, amb prou feines mereixem. Una de les formes d'assegurar-se aquesta posició de privilegi consisteix en ser un dels primers a generar paradigmes per a la nova situació.

Toni Palau
Barcelona, 9 de novembre de 2000