Depredadors

"Tenemos que considerar, pues, que durante millones de años nuestros antepasados varones fueron nómadas que lanzaban piedras contra las palomas, corrían tras las crías de antílope y las derribaban a fuerza de músculos, o formaban una sola línea de cazadores que gritando y corriendo trataban de espantar una manada de jabalíes verrugosos" (Carl Sagan)

El fet que l'home hagi arribat fins al punt on es troba actualment no és casual. Milions d'anys d'evolució han anat donant forma al que som avui en dia. De totes maneres, aquest article pretén fer-nos adonar que, en realitat, no hi ha tanta distància entre els humans i els animals.

L'espècie humana va aparèixer a la Terra cap a principis de l'Era Quaternària. Dos fets claus, evolutivament parlant, van ser determinants en el posterior èxit dels humans. En primer lloc, l'oposició del polze a la resta dels dits que va tenir lloc en alguns primats. Les extremitats anteriors van adquirir noves utilitats impensables per a la gran majoria de mamífers, com per exemple la possibilitat d'agafar objectes, de manipular-los i, sobretot, de donar forma a objectes per donar-los alguna utilitat, fent-los servir com a extensions del propi cos. En segon lloc, més important encara, l'adopció de la postura erecta i la capacitat de mantenir l'equilibri i caminar sobre les dues extremitats posteriors va deixar lliures les anteriors per potenciar molt més els avantatges de l'oposició del polze.

Sembla que alguns primats, impulsats per l'escassetat d'aliments, van començar a abandonar els arbres, poc a poc, per baixar al terra. Al principi caminaven sobre les quatre potes, però la necessitat de vigilar en tot moment la presència de depredadors amagats entre l'herba alta els va fer desenvolupar la capacitat de mantenir-se en equilibri sobre les extremitats posteriors. Aquells primats van acabar per establir-se definitivament sobre el terra, abandonant totalment els arbres. Aquest fet va determinar, entre altres coses, la pèrdua de la cua, de la qual l'esquelet humà actual només conserva el final de la columna vertebral com a testimoni del nostre passat arborícola.

Tanmateix, els protohumans no tenien cap arma natural, no estaven dotats ni de poderosos ullals, ni de protecció òsea, ni d'una gran fortalesa física. Així doncs, quin va ser el factor que va permetre el triomf d'aquesta espècie, inicialment tan dèbil i amb tan poques possibilitats d'imposar-se?

Podem assenyalar dos factors d'importància cabdal en aquest triomf, l'un conseqüència de l'altre. Primer, els protohumans van començar a mostrar signes d'intel.ligència. A més de la fabricació i utilització d'eines, que ja pot considerar-se una primera mostra d'intel.ligència, poc a poc van anar comprenent el món que els envoltava, i es van formular els primers raonaments, extremadament simples al principi, però ja fora de l'abast de la resta de mamífers. Com a conseqüència d'aquestes primeres mostres d'intel.ligència, es van començar a desenvolupar les primeres actituds socials, és a dir, els protohumans van veure clar que si no s'unien en petits grups, es posava en greu perill la seva supervivència.

A partir d'aquest punt l'espècie humana va evolucionar, però aquesta evolució va tenir lloc amb no pocs esforços i sofriments. Els nostres avantpassats van passar milions d'anys caçant per sobreviure, i això va convertir-nos en una de les espècies mès temibles d'entre els depredadors. La intel.ligència i l'organització social de l'home va permetre que ens enfrontéssim amb èxit a enemics formidables com ara l'ós de les cavernes o el tigre de dents de sabre.

Els nostres gens porten escrita tota aquesta informació, tota l'experiència que van adquirir els nostres avantpassats està continguda en el DNA de totes les cèl.lules del nostre cos. I aquest no és un fet trivial que es pugui passar per alt així com així. Aquesta informació genètica explica moltes de les actituds que podem observar avui en dia en els humans.

Centrem-nos en els humans del sexe masculí. Sembla clar que, de tots els humans, aquests són els menys evolucionats. Està fora de tot dubte que els homes estan dos o tres estadis evolutius per darrera de les dones. Només cal pensar en les respectives estratègies reproductores, des d'un punt de vista purament fisiològic. La dona produeix una sola cèl.lula reproductora cada 28 dies. L'home produeix milions d'espermatozoides al dia, i la tàctica consisteix en assegurar-se de la fecundació de l'únic òvul de la dona mitjançant un atac per força bruta. I, tot i això, no sempre es produeix la fecundació, malgrat els milions d'espermatozoides alliberats en una sola ejaculació. Quina gran estratègia!

Els homes, doncs, estan més a prop dels avantpassats que havien de caçar per sobreviure, i això es fa evident, sobretot, els divendres o dissabtes a la nit, quan l'excés d'alcohol, de testosterona o de necessitat, fa aparèixer tota la informació oculta en el nostre codi genètic. És realment senzill que l'home perdi la màscara de sociabilitat que l'educació que ha rebut durant els seus pocs anys de vida li hagi imposat, i que es deixi portar per uns impulsos que els seus avantpassats han gravat durant milions d'anys al nucli de les seves cèl.lules.

Així, doncs, posem-nos en situació: Estem enmig de la sabana africana, una gasela solitària, o potser un petit grup de gaseles que, nerviosament, intenten detectar els depredadors abans que ells les vegin a elles. Farem a continuació una breu discussió dels diferents tipus de depredadors que poden atacar-les, centrant-nos en les respectives tècniques d'atac. Finalment, intentarem establir analogies amb l'espècie humana.

En primer lloc, tenim els cànids. Dins d'aquesta gran família hi ha, principalment, els gossos i els llops. Situats en el context de la sabana africana, considerarem els licaons. Aquests cànids sempre ataquen en grup, amb una jerarquia bastant marcada. Una taca de color blanc al final de la cua els permet mantenir l'organització de l'atac. No són molt hàbils en el camuflatge, sino que confien en la seva superioritat numèrica, ja que sempre se centren sobre una sola presa, a la qual envolten. Aquests animals només tenen força moral quan estan dins d'un grup; en solitari són incapaços d'atacar. De tots són conegudes les tristes actuacions d'alguns grups de tios que, donant-se valor els uns als altres, envolten una noia (de vegades un grup d'elles, però és bastant més rar) i intenten fer-se els "simpàtics".

Un altre grup bastant nombrós és el dels carronyers. D'entre les espècies carronyeres tots coneixem els voltors, els coiots i les hienes. Totes aquestes espècies actuen en grups, però l'actitud és marcadament individualista. El grup no serveix per donar-se valor sinó per protegir-se de possibles atacs. Aquests animals apareixen sempre al darrera d'un gran depredador, com ara un lleó o una àliga, i esperen pacientment que aquest acabi amb la presa per quedar-se'n les restes, encara que sovint es contenten amb restes no recents de l'atac d'un predador. Alguns carronyers arriben a atacar preses vives, però això només passa en èpoques de gran escassetat. Entre les diferents espècies carronyeres tenen llocs terribles disputes per l'ordre en l'aprofitament de les restes. També coneixem tots, lamentablement, algun exemple de tios que apareixen al costat de les noies en els moments de màxima debilitat d'aquestes, sigui per algun desengany amorós previ (voltors), sigui per l'excés d'alcohol (hienes i coiots). Totalment menyspreable l'actitud d'aquests individus, que fan créixer la ja de per si gran (i injustificada) mala fama dels homes. Els carronyers fan la seva aparició a altes hores de la nit, normalment a partir de les 3 o les 4 de la matinada, quan els grans depredadors ja han actuat i triomfat.

A continuació centrem-nos en els fèlids, entre els quals podem mencionar els lleons, els tigres i les panteres. Centrant-nos en el context africà, considerarem el lleopard. Aquests animals es distingeixen per atacar sempre en solitari, amb una depuradíssima tècnica a la qual val la pena
dedicar unes línies. La gasela aixeca el cap, nerviosa. Ha sentit un soroll, però mira pertot i no veu res. Finalment, baixa el cap i continua menjant. El lleopard està allà mateix, a menys de vuit
metres, però el seu pelatge el camufla perfectament entre l'herba alta. Ha albirat i seleccionat la seva presa des de molt lluny, i s'hi ha anat acostant de forma lenta i cautelosa, sense fer gens de soroll. La gasela sap que passa quelcom, però no s'adona de res. Els segons es fan eterns mentre el lleopard es mou amb precisió mil.limètrica, guanyant posicions. Sis metres, cinc metres. A l'últim moment, quan ja no pot seguir amagant-se, salta impulsat per les seves poderoses potes posteriors cap a la presa, i es llença en una cursa que, normalment, acaba sent fatalment curta per a la presa. Els atacs felins no són gaire freqüents en l'espècie humana. Consisteixen en fer un acostament lent i sigilós a la noia, sense que ella s'adoni de les nostres veritables intencions fins que sigui massa tard. I un cop es llença l'atac final, la noia està encara en un estat de desconcert que garanteix, com a mínim, una alta puntuació. No és fàcil, i no hi ha gaires tios capaços d'utilitzar aquestes tècniques amb elegància. Perquè aquesta és una de les característiques més destacades dels felins: són animals eminentment bells i elegants. No estem parlant, doncs, d'un joc d'aficionats.

En la mateixa línia hi ha els ofidis, d'entre els quals destacarem les cobres i les pitons. Són dues
espècies que, tot i pertànyer a la mateixa família, utilitzen tècniques radicalment oposades. Les cobres utilitzen la hipnosi. És prou coneguda la capacitat d'algunes serps de capturar la mirada de les seves preses i deixar-les en un estat de paràlisi que acaba fatalment quan finalment ataquen amb el seu verí. Aquest atac és realment escàs entre els humans, ja que requereixen una mirada especialment intensa, penetrant i pertorbadora. Consisteix en atrapar la mirada d'una noia des de certa distància, i veure quina és la seva reacció. Si realment el depredador en
qüestió domina l'atac per hipnosi, gairebé no li caldrà fer res més, només aproximar-se lentament a la presa i, instants abans de l'atac final, fer un petit somriure encantador. És un dels pocs atacs que no requereixen dir ni un sol mot. Les pitons, d'altra banda, a l'igual que les boes, utilitzen la tècnica de la constricció, consistent en matar les seves preses per ofec, envoltant-les amb el seu cos i oprimint-les fins a la mort. Aquest atac és tristament bastant més freqüent en l'espècie humana i, al contrari que l'anterior, gens digne d'admiració. La víctima d'aquest tipus d'atac és literalment ofegada, o agobiada, pel seu atacant. Aquesta tècnica també rep el nom de tàctica martell, perquè sol anar acompanyada d'una gran insistència per part de l'atacant.

Finalment, tenim les aus rapinyaires, d'entre les que destaquen sense discussió les àligues. La tècnica d'aquests animals és una de les més elegants i efectives del món animal. Dominen a la perfecció el vol, i estan dotades d'uns sentits extremadament sensibles a les més petites variacions en el món exterior. Així, una àliga que vola a dos mil metres d'alçada veu perfectament un conill que està aturat enmig del camp en un punt situat a més de tres quilòmetres de la seva vertical. Aquesta agudesa visual es combina amb una precisió mortífera en l'aproximació a la presa. L'àliga inicia el seu descens quan la seva presa encara ni tan sols la pot veure. Va agafant velocitat en la caiguda, però un lleuger moviment d'una sola ploma li permet corregir qualsevol petita desviació de la trajectòria que ha fixat prèviament. El descens està doncs totalment controlat i té lloc enmig del més absolut silenci. La presa només pot veure un punt negre al cel, i en el moment en què potser podria veure quelcom més i s'adona del que està passant, ja és massa tard. Rep l'impacte brutal de les urpes de l'àliga i l'únic que sent és una força desconeguda que l'allunya del terra. Ningú, ni la presa ni els possibles observadors, s'han adonat del que ha ocorregut fins al darrer instant, el de l'atac final. Aquest és, amb tota seguretat, l'atac menys freqüent entre els humans. Ningú s'adona de res, però de sobte la noia ha desaparegut. Tot i que l'atac rapinyaire (la paraula castellana, rapaz, resulta molt més bonica per referir-s'hi) té alguns punts de coincidència amb l'atac felí, se'n diferencia bàsicament per dos fets. En primer lloc, resulta molt més ràpid i efectiu que l'atac felí: si la gasela descobreix el lleopard abans que aquest s'hi hagi acostat prou, és possible que la cursa del felí (animal de gran potència però no gaire resistència) no sigui suficient per atrapar-la; el conill no és conscient del perill fins al mateix moment en què és separat del terra per les urpes de l'àliga. En segon lloc, la resta de gaseles poden adonar-se del que està fent el lleopard, és un element més del seu món; en canvi, l'àliga pertany a un món, l'aire, totalment diferent al de les seves preses, i és això precisament el que li dóna una tremenda efectivitat.

Així que, a partir d'ara, amic lector, quan surtis de festa, o potser no és necessari, observa el teu voltant i tracta de classificar els diferents atacs que vegis. Si ets tio, fuig dels atacs carronyers o en grup, i si aconsegueixes veure en acció un felí, una cobra o una àliga, és millor que et mantinguis en un discret segon pla i inentis aprendre'n. I si ets noia, en cas que rebis un atac cànid, carronyer o martell, vaja, no crec que et sigui massa difícil desfer-te'n. Estigues atenta amb els felins, perquè encara n'hi ha alguns en actiu. I si hi ha una àliga al teu entorn, i t'ha escollit a tu, en fi...

Toni Palau
Barcelona, 29/30 de novembre de 2000

Paradigmes, miralls i evolució

"The reasonable man adapts himself to the world; the unreasonable one persists in trying to adapt the world to himself. Therefore, all progress depends on the unreasonable.'' (G.B.Shaw)

Definir el concepte d'intel.ligència no és una tasca senzilla. Sense pretendre donar-ne una definició metafísica, podriem dir que la intel.ligència és la capacitat de relacionar conceptes. Segurament aquesta definició resulta insatisfactòria en molts aspectes, però sevirà als nostres propòsits.

Si ens centrem en la intel.ligència lateral, que ja ha aparegut prèviament en aquest Racó, podríem definir-la no com un tipus especial d'intel.ligència, sino com un major grau d'aquesta
característica. Així doncs, la intel.ligència lateral permet trobar relacions entre idees o conceptes que, aparentment, estan molt allunyats, sovint passant per connexions que no són evidents a la
major part de la gent.

La ment humana funciona mitjançant paradigmes, o models, és a dir, representacions de la realitat. Podem entendre-ho com un conjunt de relacions causals, de diferents nivells de complicació, que ja sigui l'experiència, ja sigui la intuïció, han mostrat tenir un bon nivell de correlació quan són aplicades al món que ens envolta.

En el meu article de presentació del Racó de l'Ideòleg, defenso un canvi de paradigma, però no demano que ens quedem sense paradigmes. Hi ha una diferència. Penso que el fet que la ment humana funcioni a través de paradigmes no pot suprimir-se a voluntat, ja que forma part indissociable de la naturalesa humana. De l'únic que parlava era de defugir els vells models i crear-ne de nous, però mai de quedar-nos sense models.

El que crec que és el pas important en aquest canvi de paradigma és el procés de creació dels nous models. A això em refereixo quan parlo de descobrir l'ordre subjacent. No parlo d'utilitzar la lateralitat o no per fer-ho. Només parlo de generar nous models. No parlo de trencar amb la pròpia educació ni de trencar amb el món, només demano canviar els vells paradigmes per nous.

I no ha estat la meva educació, ni tampoc cap condicionament extern, el que m'ha fet arribar a aquestes conclusions. Han estat només les experiències viscudes, els referents, i sobretot el fet
d'enfrontar-m'hi amb aquella mirada crítica/analítica a que em referia en l'anterior article, les que m'han fet creure en aquestes idees i defensar-les.

No penso que s'hagi de trencar la visió personal del propi ego per poder evolucionar. Estic d'acord en mantenir la ment oberta a adquirir nous coneixements, però sempre és necessari conèixer-se un mateix per tal de tenir un lloc, un model, on emmarcar aquest nou coneixement. I el procés de trobar-se un mateix, de descobrir la pròpia personalitat, és una feina realment complicada, i que s'ha de dur a terme sol, sense l'ajut ni la influència externa de ningú.

Així, la meva interpretació del símbol del trencament del mirall no és pas negar-se un mateix, sino negar aquella visió d'un mateix que veiem reflectida en els altres, per anar a cercar tot seguit la nostra veritable visió personal, sense influències socials, sense imposicions exteriors.

Toni Palau
Barcelona, 27 de novembre de 2000

Intel·ligència lateral

"Sempre m'ha agradat observar el món que m'envolta, amb una mirada més aviat crítica/analítica, i intentar descobrir quin és l'ordre subjacent, quin és el mecanisme ocult que fa que les coses siguin com se'ns presenten. En cap cas vull imposar les meves teories, i estic absolutament obert a rebre comentaris, crítiques i suggeriments que puguin enriquir-nos a tots. Tan sols pretenc escriure sobre temes que considero interessants i/o divertits, i fer que aquells que ho llegeixin puguin reflexionar sobre allò. "

-Toni Palau, Comunicat i benvinguda oficial

A la nostra societat i a la comunitat científica en general, el fet de la intel·ligència lateral està molt ben vist. I la meva pregunta: és realment intel·ligència?

Per intel·ligència lateraljo entenc aquella que es surt dels marges implícits prefixats. Per exemple, imaginem un problema simple. Tenim dues cordes de 1 metre cadascuna penjades del sostre. Estanallunyades 3 metres des del punt on pengen. Volem lligar-les. Com ho farieu?

Fàcil. Agafant una corda, despenjant-la i lligant-la a l'altra.

Per resoldre-ho ens ha calgut fer servir el que jo anomeno intel·ligència lateral. El problema radica en que implícitament considerem que si les cordes estan penjades del sostre, no es poden despenjar; fer-ho és fer "trampa".

Doncs bé, precisament aquest és el punt crític. Observar el món d'una manera crítica i analítica, o sigui, pensar per un mateix en comptes d'acceptar les realitats imposades externament, o el que és el mateix, aplicar la intel·ligència lateral, és bo?

Sí, diuen ràpidament aquells que es consideren "intel·ligents". Però, de fet, no estàs aplicant igualment un patró, un model que t'han donat? Es un cas de recursivitat. Al buscar la lateralitat, en realitat estàs veient les coses des del punt de vista que t'han ensenyat. O sigui, al trencar els models, no estàs creant en si mateix un model? Estem condemnatsa seguir uns models racionals i predibles de comportament?

No pots trencar amb la teva educació. No pots trencar amb el món. Si ets tolerant, si tens la ment "oberta", només és perque la teva educació, la teva formació com a persona, t'ha condicionat a ser així. Però crec que estàs sent tan ridícul com aquell que no pot veure més enllà de dos pams del seu nas(i no té cap problema visual).

No estem en una mena de culte a la inteligència? En aquest món on hi ha culte al cos i culte als diners, i que són tan criticats, no fem també un culte a la intel·ligència de manera anàloga? Per què no es critica?

Per a ser sempre jove,
per a salvar el món,
trenca el mirall
- Nanao Sakaki, Trenca el mirall

La meva interpretació d'aquest haiku és que per poder ser sempre jove (sempre sense models del món, sense prejudicis, amb ments molt susceptibles de rebre nous coneixements), per poder salvar el món (en el sentit d'impedir que tot degeneri), s'ha de trencar el mirall (la visió personal d'un mateix, o sigui, elconcepte de ego de cada individu).

I... no estem bojos?

Com a comentari final, caldria comentar que aquest document pateix de les mateixes dolències de les que parla. És recursiu.

"Loco, adj.: Afectado por un alto grado de independencia intelectual; que no se adecua a los estándares de pensamiento, diálogo o acción derivados del estudio de ellos mismos."
- Ambrose Bierce, El diccionario del Diablo

Francisco Martínez.

Paral.lelismes entre Realitat i Ficció

"Pika! Pika!" (Pikachu)

Fa un temps vaig sortir de la feina molt agobiat. Eren les vuit del vespre i, sense saber molt bé com, em vaig trobar a mi mateix a una caixa de la Fnac de L'Illa, pagant per una GameBoy Color i pel jocPokémon versió groga (edició especial Pikachu).

Els pokémon, nom que és la forma abreujada de pocket monsters, monstres de butxaca, van néixer al Japó l'any 1995, però no va ser fins l'any passat que van arribar a casa nostra, de la mà de Nintendo, amb tota una bateria de productes dissenyats per crear una moda que ha calat realment fort entre els nens d'entre 8 i 14 anys, bàsicament, però amb algunes excepcions fora d'aquest rang d'edats. Hi ha tot tipus de merchandising pokémon, a més d'una sèrie de dibuixos animats, per donar suport al que és el producte estrella: els videojocs. Hi ha jocs Pokémon per a GameBoy i per a Nintendo 64.

Els pokémon són una mena d'animalons, alguns petits i alguns realment grans, que tenen poders especials i que són entrenats per un entrenador pokémon per lluitar contra d'altres pokémon.
La lluita entre pokémon es resol quan un dels dos contrincants es desmaia (cap pokémon mor mai, només es debiliten). Aquesta lluita és en realitat una lluita entre els seus entrenadors, ja que és la seva responsabilitat controlar i canalitzar els poders del seu pokémon per dur-lo a la victòria. Un pokémon es comunica amb els altres pokémon i amb el seu entrenador pronunciant
només el seu nom, donant-li l'entonació adient a cada situació.

El videojoc de GameBoy converteix el jugador en un entrenador pokémon, l'objectiu del qual és guanyar la Lliga Pokémon per tal de ser proclamat Mestre Pokémon. Per tal d'aconseguir-ho, el jugador ha de visitar una sèrie de ciutats i paratges i anar capturant els pokémon salvatges que vagi trobant pel camí, i entrenar-los tots per tal que tinguin més experiència i puguin enfrontar-se a enemics cada cop més poderosos.

Cada pokémon té un tipus associat. Hi ha pokémon normals, de foc, d'aigua, elèctrics, i així fins a 12 tipus diferents. El tipus d'un pokémon és important a l'hora de combatre ja que determina l'eficàcia dels diferents atacs. Així, per exemple, un pokémon d'aigua és molt efectiu atacant un pokémon de foc, i els atacs d'un pokémon elèctric gairebé no afecten un pokémon de terra. És com el clàssic joc de pedra-paper-tisores però a gran escala.

Cadascun dels pokémon té un número de punts d'experiència, que determina a quin nivell està. A cada combat el pokémon guanya un cert nombre de punts d'experiència, que depèn de qui és i a quin nivell està el seu adversari. Per tal d'anar guanyant les successives etapes intermèdies abans d'aconseguir arribar a mestre pokémon, el jugador haurà d'entrenar els seus pokémon per tal de fer-los més forts i que adquireixinmés experiència.

Traslladant la ficció del joc Pokémon a la vida real, s'observen interessants paral.lelismes. L'objectiu de l'entrenador pokémon és aconseguir que els seus pokémon tinguin el màxim número possible de punts d'experiència. No resulta convenient tenir un sol pokémon molt fort, sinó que és preferible tenir un conjunt de pokémon amb molts punts d'experiència, a ser possible de tipus diferents. D'aquesta manera ens assegurem prou capacitat de resposta davant d'atacs de pokémon enemics de molt diversos tipus.

De la mateixa manera, si establim una analogia entre els pokémon i les noies, l'objectiu de l'home solter és aconseguir el màxim número possible de "punts" peró en global, és a dir, llençar el màxim número possible de "tejos" no a una sola sino a un conjunt de noies. El que compta al final és la puntuació global, així que també és possible treballar només una sola noia, però això no resulta una bona tàctica per les mateixes raons que no és convenient tenir un sol pokémon amb molts punts.

Sempre s'ha de tendir a una situació d'equilibri entre els tejos que es destinen a un conjunt de noies. El cardinal d'aquest conjunt ja dependrà de la capacitat de cadascú de tirar tejos, però un número correcte podria ser entre 3 i 6 (de fet, el número màxim de pokémon que es poden tenir actius és 6). D'aquesta manera, la capacitat de resposta i l'eficiència dels atacs és màxima.

Quan un sol pokémon s'enduu tots els punts d'experiència, posem per exemple Pikachu a nivell 40, un pokémon elèctric, es corre el perill de trobar un enemic immune als atacs elèctrics, com per exemple Sandslash de nivell 20, pokémon de terra. En aquesta situació és molt probable que Sandslash, tot i ser molt menys experimentat, acabi per debilitar Pikachu. Si l'entrenador no té cap més pokémon a un nivell acceptable, segurament no serà capaç de vèncer Sandslash. En canvi, si tenim en Pikachu amb menys experiència, per exemple nivell 18, però també tenim un pokémon d'aigua al mateix nivell, per exemple Squirtle a nivell 18, no tindrem cap problema en vèncer Sandslash.

Aquest també és el perill inherent a una situació de monopoli en la qual una sola noia s'enduu tots els tejos, ja que provoca la falta d'interès per autoconfiança. Així, la noia que se sap única destinatària dels tejos d'un tio fàcilment perdrà l'interès, ja que sap que sempre serà allà, i es troba en una posició privilegiada. Tanmateix, si el tio en qüestió ataca un conjunt reduït de noies, cap d'elles se sentirà en aquesta posició de superioritat, i resultarà molt més susceptible als tejos que se li tirin, i els valoraràmolt més.

Alguns dels atacs dels pokémon tenen efectes de llarga durada. Per exemple, es pot adormir, congelar, cremar, enverinar o paralitzar un pokémon rival. Quan un pokémon es troba en un d'aquests estats, és molt possible que no pugui respondre als atacs enemics, i a més hi resulta molt més vulnerable. De la mateixa manera, quan s'aconsegueix deixar una noia en un estat de sorpresa, o colpiment, o shock, degut a una actuació inesperada per part del tio, els tejos que rebi enaquell estat puntuaran doble o triple, segons els casos.

Hi ha d'altres subtileses del món pokémon, com ara fer que un cert pokémon sigui sempre el primer en atacar per a que estigui content, o curar-lo immediatament després de rebre un atac de cremada o enverinament, que tenen paral.lelismes evidents en el món real. Aquest tipus d'estratègies, o de tejos, són també extremadament efectives quan són utilitzades amb compte i amb elegància.

Com a conclusió d'aquest article, només comentar que el sotasignant ha aconseguit recentment ser el guanyador de la Lliga Pokémon, i ha capturat a Mewtwo, un dels pokémon més difícilsd'atrapar :-)

Toni Palau
Barcelona, 20 de novembre de 2000

Comunicat i benvinguda inicial

"All great truths begin as blasphemies" (G.B. Shaw)

Vivim en un món canviant. Els paradigmes dels nostres pares ens resulten absurds, i els dels nostres avis ja són autèntiques peces de museu. I tot sembla indicar que aquesta tendència és exponencial, així que, molt probablement, els nostres paradigmes resultaran absurds d'aquí a pocs anys per als nostres germans petits.

L'espècie humana ha mostrat des de sempre una extraordinària capacitat d'adaptació al medi, però potser és ara, en aquesta època, quan hem de demostrar que no només som capaços d'adaptar-nos a condicions climàtiques extremes sino que també podem assimilar aquesta imparable revolució de la qual potser no tothom n'és encara prou conscient.

La selecció natural es basa precisament en aquest fet. Les condicions ambientals canvien, el medi evoluciona, hi ha un conjunt de canvis tant a escala local com global, i tots els organismes han d'adaptar-se a aquest nou medi. Sobreviuran aquells que tinguin la capacitat d'adaptació més gran, aquells que siguin capaços de treure profit de la nova situació. Desapareixeran els que persisteixin en mantenir els seus costums de sempre al nou medi.

Els humans vivim la vida utilitzant representacions de la realitat, o models. Un model es un conjunt de normes, un conjunt d'idees, un conjunt de "veritats", que l'experiència, el coneixement i el temps han provat que tenen un bon nivell de coincidència amb la realitat. La persona actua d'acord amb aquests models, amb l'esperança que els resultats generats seran prou propers a allò que la realitat del moment requereix.

Som espectadors d'excepció d'un canvi en les condicions exteriors, d'un canvi en la realitat que ens envolta. Durant els darrers anys han prevalgut uns certs models, una certa forma d'entendre la vida, la societat i les relacions humanes, i han funcionat prou bé. Però darrerament s'està observant un canvi en la situació, un canvi en la realitat que fa que els models antics vagin perdent validesa poc a poc, i que cada cop es faci més necessària la introducció de nous paradigmes, de noves visions, de noves idees. S'imposa, de fet, un canvi de model. I la selecció natural apunta que aquells que s'adaptin millor i més de pressa a la nova realitat seran els que prosperaran.

Aquest és el primer article, la presentació, de tot un seguit d'idees o teories que no són res més que les meves visions personals sobre un conjunt de temes, expressades amb l'objectiu de generar nous paradigmes aplicables a la realitat. No pretenc donar cap lliçó magistral, i de cap manera estic dient que els meus models siguin més vàlids que cap altre. Només vull intentar cristal.litzar una sèrie d'idees a les quals he anat donant forma al llarg dels anys i de les experiències viscudes. Sempre m'ha agradat observar el món que m'envolta, amb una mirada més aviat crítica/analítica, i intentar descobrir quin és l'ordre subjacent, quin és el mecanisme ocult que fa que les coses siguin com se'ns presenten. En cap cas vull imposar les meves teories, i estic absolutament obert a rebre comentaris, crítiques i suggeriments que puguin enriquir-nos a tots. Tan sols pretenc escriure sobre temes que considero interessants i/o divertits, i fer que aquells que ho llegeixin puguin reflexionar sobre allò.

És possible que algun cop les meves teories i opinions vinguin presentades en un envoltori un tant extremat o radical. No em considero un radical, però crec que de vegades és necessari "atacar" una mica la gent per obtenir una reacció diferent a la indiferència. No pretenc generar indiferència, i per evitar-ho de vegades cal cridar les pròpies opinions a la cara de la gent. Tot i això, intentaré mantenir sempre un to correcte per tal que ningú pugui sentir-se ofès. Tanmateix, demano disculpes anticipades per les possibles reaccions negatives que les meves idees puguin causar, i reitero un cop més la meva total disponibilitat a contrastar-les i a rebre tot tipus d'opinions.

El món que ens envolta està canviant, i els antics models que han funcionat fins ara estan deixant de tenir validesa. Espero que entre tots serem capaços de definir quins són els paràmetres d'aquesta nova situació, i confio que ens hi podrem adaptar prou de pressa com per no perdre una posició privilegiada que, fins ara, amb prou feines mereixem. Una de les formes d'assegurar-se aquesta posició de privilegi consisteix en ser un dels primers a generar paradigmes per a la nova situació.

Toni Palau
Barcelona, 9 de novembre de 2000