Definir el concepte d'intel.ligència no és una tasca senzilla. Sense pretendre donar-ne una definició metafísica, podriem dir que la intel.ligència és la capacitat de relacionar conceptes. Segurament aquesta definició resulta insatisfactòria en molts aspectes, però sevirà als nostres propòsits.
Si ens centrem en la intel.ligència lateral, que ja ha aparegut prèviament en aquest Racó, podríem definir-la no com un tipus especial d'intel.ligència, sino com un major grau d'aquesta
característica. Així doncs, la intel.ligència lateral permet trobar relacions entre idees o conceptes que, aparentment, estan molt allunyats, sovint passant per connexions que no són evidents a la
major part de la gent.
La ment humana funciona mitjançant paradigmes, o models, és a dir, representacions de la realitat. Podem entendre-ho com un conjunt de relacions causals, de diferents nivells de complicació, que ja sigui l'experiència, ja sigui la intuïció, han mostrat tenir un bon nivell de correlació quan són aplicades al món que ens envolta.
En el meu article de presentació del Racó de l'Ideòleg, defenso un canvi de paradigma, però no demano que ens quedem sense paradigmes. Hi ha una diferència. Penso que el fet que la ment humana funcioni a través de paradigmes no pot suprimir-se a voluntat, ja que forma part indissociable de la naturalesa humana. De l'únic que parlava era de defugir els vells models i crear-ne de nous, però mai de quedar-nos sense models.
El que crec que és el pas important en aquest canvi de paradigma és el procés de creació dels nous models. A això em refereixo quan parlo de descobrir l'ordre subjacent. No parlo d'utilitzar la lateralitat o no per fer-ho. Només parlo de generar nous models. No parlo de trencar amb la pròpia educació ni de trencar amb el món, només demano canviar els vells paradigmes per nous.
I no ha estat la meva educació, ni tampoc cap condicionament extern, el que m'ha fet arribar a aquestes conclusions. Han estat només les experiències viscudes, els referents, i sobretot el fet
d'enfrontar-m'hi amb aquella mirada crítica/analítica a que em referia en l'anterior article, les que m'han fet creure en aquestes idees i defensar-les.
No penso que s'hagi de trencar la visió personal del propi ego per poder evolucionar. Estic d'acord en mantenir la ment oberta a adquirir nous coneixements, però sempre és necessari conèixer-se un mateix per tal de tenir un lloc, un model, on emmarcar aquest nou coneixement. I el procés de trobar-se un mateix, de descobrir la pròpia personalitat, és una feina realment complicada, i que s'ha de dur a terme sol, sense l'ajut ni la influència externa de ningú.
Així, la meva interpretació del símbol del trencament del mirall no és pas negar-se un mateix, sino negar aquella visió d'un mateix que veiem reflectida en els altres, per anar a cercar tot seguit la nostra veritable visió personal, sense influències socials, sense imposicions exteriors.
Toni Palau
Barcelona, 27 de novembre de 2000
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada