Depredadors

"Tenemos que considerar, pues, que durante millones de años nuestros antepasados varones fueron nómadas que lanzaban piedras contra las palomas, corrían tras las crías de antílope y las derribaban a fuerza de músculos, o formaban una sola línea de cazadores que gritando y corriendo trataban de espantar una manada de jabalíes verrugosos" (Carl Sagan)

El fet que l'home hagi arribat fins al punt on es troba actualment no és casual. Milions d'anys d'evolució han anat donant forma al que som avui en dia. De totes maneres, aquest article pretén fer-nos adonar que, en realitat, no hi ha tanta distància entre els humans i els animals.

L'espècie humana va aparèixer a la Terra cap a principis de l'Era Quaternària. Dos fets claus, evolutivament parlant, van ser determinants en el posterior èxit dels humans. En primer lloc, l'oposició del polze a la resta dels dits que va tenir lloc en alguns primats. Les extremitats anteriors van adquirir noves utilitats impensables per a la gran majoria de mamífers, com per exemple la possibilitat d'agafar objectes, de manipular-los i, sobretot, de donar forma a objectes per donar-los alguna utilitat, fent-los servir com a extensions del propi cos. En segon lloc, més important encara, l'adopció de la postura erecta i la capacitat de mantenir l'equilibri i caminar sobre les dues extremitats posteriors va deixar lliures les anteriors per potenciar molt més els avantatges de l'oposició del polze.

Sembla que alguns primats, impulsats per l'escassetat d'aliments, van començar a abandonar els arbres, poc a poc, per baixar al terra. Al principi caminaven sobre les quatre potes, però la necessitat de vigilar en tot moment la presència de depredadors amagats entre l'herba alta els va fer desenvolupar la capacitat de mantenir-se en equilibri sobre les extremitats posteriors. Aquells primats van acabar per establir-se definitivament sobre el terra, abandonant totalment els arbres. Aquest fet va determinar, entre altres coses, la pèrdua de la cua, de la qual l'esquelet humà actual només conserva el final de la columna vertebral com a testimoni del nostre passat arborícola.

Tanmateix, els protohumans no tenien cap arma natural, no estaven dotats ni de poderosos ullals, ni de protecció òsea, ni d'una gran fortalesa física. Així doncs, quin va ser el factor que va permetre el triomf d'aquesta espècie, inicialment tan dèbil i amb tan poques possibilitats d'imposar-se?

Podem assenyalar dos factors d'importància cabdal en aquest triomf, l'un conseqüència de l'altre. Primer, els protohumans van començar a mostrar signes d'intel.ligència. A més de la fabricació i utilització d'eines, que ja pot considerar-se una primera mostra d'intel.ligència, poc a poc van anar comprenent el món que els envoltava, i es van formular els primers raonaments, extremadament simples al principi, però ja fora de l'abast de la resta de mamífers. Com a conseqüència d'aquestes primeres mostres d'intel.ligència, es van començar a desenvolupar les primeres actituds socials, és a dir, els protohumans van veure clar que si no s'unien en petits grups, es posava en greu perill la seva supervivència.

A partir d'aquest punt l'espècie humana va evolucionar, però aquesta evolució va tenir lloc amb no pocs esforços i sofriments. Els nostres avantpassats van passar milions d'anys caçant per sobreviure, i això va convertir-nos en una de les espècies mès temibles d'entre els depredadors. La intel.ligència i l'organització social de l'home va permetre que ens enfrontéssim amb èxit a enemics formidables com ara l'ós de les cavernes o el tigre de dents de sabre.

Els nostres gens porten escrita tota aquesta informació, tota l'experiència que van adquirir els nostres avantpassats està continguda en el DNA de totes les cèl.lules del nostre cos. I aquest no és un fet trivial que es pugui passar per alt així com així. Aquesta informació genètica explica moltes de les actituds que podem observar avui en dia en els humans.

Centrem-nos en els humans del sexe masculí. Sembla clar que, de tots els humans, aquests són els menys evolucionats. Està fora de tot dubte que els homes estan dos o tres estadis evolutius per darrera de les dones. Només cal pensar en les respectives estratègies reproductores, des d'un punt de vista purament fisiològic. La dona produeix una sola cèl.lula reproductora cada 28 dies. L'home produeix milions d'espermatozoides al dia, i la tàctica consisteix en assegurar-se de la fecundació de l'únic òvul de la dona mitjançant un atac per força bruta. I, tot i això, no sempre es produeix la fecundació, malgrat els milions d'espermatozoides alliberats en una sola ejaculació. Quina gran estratègia!

Els homes, doncs, estan més a prop dels avantpassats que havien de caçar per sobreviure, i això es fa evident, sobretot, els divendres o dissabtes a la nit, quan l'excés d'alcohol, de testosterona o de necessitat, fa aparèixer tota la informació oculta en el nostre codi genètic. És realment senzill que l'home perdi la màscara de sociabilitat que l'educació que ha rebut durant els seus pocs anys de vida li hagi imposat, i que es deixi portar per uns impulsos que els seus avantpassats han gravat durant milions d'anys al nucli de les seves cèl.lules.

Així, doncs, posem-nos en situació: Estem enmig de la sabana africana, una gasela solitària, o potser un petit grup de gaseles que, nerviosament, intenten detectar els depredadors abans que ells les vegin a elles. Farem a continuació una breu discussió dels diferents tipus de depredadors que poden atacar-les, centrant-nos en les respectives tècniques d'atac. Finalment, intentarem establir analogies amb l'espècie humana.

En primer lloc, tenim els cànids. Dins d'aquesta gran família hi ha, principalment, els gossos i els llops. Situats en el context de la sabana africana, considerarem els licaons. Aquests cànids sempre ataquen en grup, amb una jerarquia bastant marcada. Una taca de color blanc al final de la cua els permet mantenir l'organització de l'atac. No són molt hàbils en el camuflatge, sino que confien en la seva superioritat numèrica, ja que sempre se centren sobre una sola presa, a la qual envolten. Aquests animals només tenen força moral quan estan dins d'un grup; en solitari són incapaços d'atacar. De tots són conegudes les tristes actuacions d'alguns grups de tios que, donant-se valor els uns als altres, envolten una noia (de vegades un grup d'elles, però és bastant més rar) i intenten fer-se els "simpàtics".

Un altre grup bastant nombrós és el dels carronyers. D'entre les espècies carronyeres tots coneixem els voltors, els coiots i les hienes. Totes aquestes espècies actuen en grups, però l'actitud és marcadament individualista. El grup no serveix per donar-se valor sinó per protegir-se de possibles atacs. Aquests animals apareixen sempre al darrera d'un gran depredador, com ara un lleó o una àliga, i esperen pacientment que aquest acabi amb la presa per quedar-se'n les restes, encara que sovint es contenten amb restes no recents de l'atac d'un predador. Alguns carronyers arriben a atacar preses vives, però això només passa en èpoques de gran escassetat. Entre les diferents espècies carronyeres tenen llocs terribles disputes per l'ordre en l'aprofitament de les restes. També coneixem tots, lamentablement, algun exemple de tios que apareixen al costat de les noies en els moments de màxima debilitat d'aquestes, sigui per algun desengany amorós previ (voltors), sigui per l'excés d'alcohol (hienes i coiots). Totalment menyspreable l'actitud d'aquests individus, que fan créixer la ja de per si gran (i injustificada) mala fama dels homes. Els carronyers fan la seva aparició a altes hores de la nit, normalment a partir de les 3 o les 4 de la matinada, quan els grans depredadors ja han actuat i triomfat.

A continuació centrem-nos en els fèlids, entre els quals podem mencionar els lleons, els tigres i les panteres. Centrant-nos en el context africà, considerarem el lleopard. Aquests animals es distingeixen per atacar sempre en solitari, amb una depuradíssima tècnica a la qual val la pena
dedicar unes línies. La gasela aixeca el cap, nerviosa. Ha sentit un soroll, però mira pertot i no veu res. Finalment, baixa el cap i continua menjant. El lleopard està allà mateix, a menys de vuit
metres, però el seu pelatge el camufla perfectament entre l'herba alta. Ha albirat i seleccionat la seva presa des de molt lluny, i s'hi ha anat acostant de forma lenta i cautelosa, sense fer gens de soroll. La gasela sap que passa quelcom, però no s'adona de res. Els segons es fan eterns mentre el lleopard es mou amb precisió mil.limètrica, guanyant posicions. Sis metres, cinc metres. A l'últim moment, quan ja no pot seguir amagant-se, salta impulsat per les seves poderoses potes posteriors cap a la presa, i es llença en una cursa que, normalment, acaba sent fatalment curta per a la presa. Els atacs felins no són gaire freqüents en l'espècie humana. Consisteixen en fer un acostament lent i sigilós a la noia, sense que ella s'adoni de les nostres veritables intencions fins que sigui massa tard. I un cop es llença l'atac final, la noia està encara en un estat de desconcert que garanteix, com a mínim, una alta puntuació. No és fàcil, i no hi ha gaires tios capaços d'utilitzar aquestes tècniques amb elegància. Perquè aquesta és una de les característiques més destacades dels felins: són animals eminentment bells i elegants. No estem parlant, doncs, d'un joc d'aficionats.

En la mateixa línia hi ha els ofidis, d'entre els quals destacarem les cobres i les pitons. Són dues
espècies que, tot i pertànyer a la mateixa família, utilitzen tècniques radicalment oposades. Les cobres utilitzen la hipnosi. És prou coneguda la capacitat d'algunes serps de capturar la mirada de les seves preses i deixar-les en un estat de paràlisi que acaba fatalment quan finalment ataquen amb el seu verí. Aquest atac és realment escàs entre els humans, ja que requereixen una mirada especialment intensa, penetrant i pertorbadora. Consisteix en atrapar la mirada d'una noia des de certa distància, i veure quina és la seva reacció. Si realment el depredador en
qüestió domina l'atac per hipnosi, gairebé no li caldrà fer res més, només aproximar-se lentament a la presa i, instants abans de l'atac final, fer un petit somriure encantador. És un dels pocs atacs que no requereixen dir ni un sol mot. Les pitons, d'altra banda, a l'igual que les boes, utilitzen la tècnica de la constricció, consistent en matar les seves preses per ofec, envoltant-les amb el seu cos i oprimint-les fins a la mort. Aquest atac és tristament bastant més freqüent en l'espècie humana i, al contrari que l'anterior, gens digne d'admiració. La víctima d'aquest tipus d'atac és literalment ofegada, o agobiada, pel seu atacant. Aquesta tècnica també rep el nom de tàctica martell, perquè sol anar acompanyada d'una gran insistència per part de l'atacant.

Finalment, tenim les aus rapinyaires, d'entre les que destaquen sense discussió les àligues. La tècnica d'aquests animals és una de les més elegants i efectives del món animal. Dominen a la perfecció el vol, i estan dotades d'uns sentits extremadament sensibles a les més petites variacions en el món exterior. Així, una àliga que vola a dos mil metres d'alçada veu perfectament un conill que està aturat enmig del camp en un punt situat a més de tres quilòmetres de la seva vertical. Aquesta agudesa visual es combina amb una precisió mortífera en l'aproximació a la presa. L'àliga inicia el seu descens quan la seva presa encara ni tan sols la pot veure. Va agafant velocitat en la caiguda, però un lleuger moviment d'una sola ploma li permet corregir qualsevol petita desviació de la trajectòria que ha fixat prèviament. El descens està doncs totalment controlat i té lloc enmig del més absolut silenci. La presa només pot veure un punt negre al cel, i en el moment en què potser podria veure quelcom més i s'adona del que està passant, ja és massa tard. Rep l'impacte brutal de les urpes de l'àliga i l'únic que sent és una força desconeguda que l'allunya del terra. Ningú, ni la presa ni els possibles observadors, s'han adonat del que ha ocorregut fins al darrer instant, el de l'atac final. Aquest és, amb tota seguretat, l'atac menys freqüent entre els humans. Ningú s'adona de res, però de sobte la noia ha desaparegut. Tot i que l'atac rapinyaire (la paraula castellana, rapaz, resulta molt més bonica per referir-s'hi) té alguns punts de coincidència amb l'atac felí, se'n diferencia bàsicament per dos fets. En primer lloc, resulta molt més ràpid i efectiu que l'atac felí: si la gasela descobreix el lleopard abans que aquest s'hi hagi acostat prou, és possible que la cursa del felí (animal de gran potència però no gaire resistència) no sigui suficient per atrapar-la; el conill no és conscient del perill fins al mateix moment en què és separat del terra per les urpes de l'àliga. En segon lloc, la resta de gaseles poden adonar-se del que està fent el lleopard, és un element més del seu món; en canvi, l'àliga pertany a un món, l'aire, totalment diferent al de les seves preses, i és això precisament el que li dóna una tremenda efectivitat.

Així que, a partir d'ara, amic lector, quan surtis de festa, o potser no és necessari, observa el teu voltant i tracta de classificar els diferents atacs que vegis. Si ets tio, fuig dels atacs carronyers o en grup, i si aconsegueixes veure en acció un felí, una cobra o una àliga, és millor que et mantinguis en un discret segon pla i inentis aprendre'n. I si ets noia, en cas que rebis un atac cànid, carronyer o martell, vaja, no crec que et sigui massa difícil desfer-te'n. Estigues atenta amb els felins, perquè encara n'hi ha alguns en actiu. I si hi ha una àliga al teu entorn, i t'ha escollit a tu, en fi...

Toni Palau
Barcelona, 29/30 de novembre de 2000